Les municipals de la nostra vida
SociòlegL’acceleració política en què vivim –i qui diu 'acceleració' diu 'precipitació' o 'atropellament'– fa que els esdeveniments a un any vista semblin per demà. És per això que l’escenari de les properes eleccions municipals ja és un camp de batalla, ara com ara de conseqüències imprevisibles. I com que els pronòstics electorals són els que defineixen les estratègies polítiques a seguir, la incertesa dels primers embardissen les segones. A més, el context d’alta conflictivitat amb l’Estat ho condiciona tot. Qui sap fins a quin punt el ciutadà votarà en clau local, però el que sí que sabem és que els resultats seran llegits com a consolidació o afebliment definitiu del sobiranisme.
Però, com deia al principi, tot s’altera de forma veloç i inesperada: el canvi de govern a Espanya; el declivi imprevist a Catalunya de les expectatives electorals de Cs i un hipotètic ascens de rebot del PSC; qui sap si una recuperació a Espanya del PSOE a costa de Podem. I, esclar, tot això sense comptar amb el que es pugui esdevenir judicialment en relació als presoners polítics i exiliats, o amb les dinàmiques de mobilització independentista i republicana, que, per molt que incomodin els nostàlgics del previsible, mantindran el seu vigor i seguiran interferint legítimament en tot plegat.
Vist aquest marc d’incertesa i vulnerabilitat, no és estrany que tothom qui aspira a ocupar espais de responsabilitat en el terreny municipal s’estigui movent amb una certa precipitació i fins i tot amb un notable descontrol en les formes. Com fa la canalla quan juga –o jugava- a trencar l’olla, es donen cops de bastó amb els ulls tapats per encertar la terrissa que tenen just damunt del seu cap, amb l’esglai de la concurrència. Tenim des de les crides a la unitat fins a les reafirmacions partidistes; de les propostes de coalicions de sigles velles a l’aparició d’insòlites marques noves; de les propostes de fusió de partits genèticament enfrontats a l’aparició de candidats forasters tan artificiosos com ben finançats. I això sense comptar les iniciatives que desborden els partits amb la importació de models tan interessants i alhora imprevisibles com el de la celebració d’unes primàries obertes. El moment és d’una gran complexitat.
Es pot entendre que aquesta gran heterogeneïtat d’estratègies polítiques, situades en un marc d’inestabilitat general, faci la impressió de caos i irriti els més impacients. Però, al contrari, també es pot pensar que és una gran oportunitat per trobar, amb serenitat, propostes innovadores. Això sí, sempre que es tinguin en compte tres principis. Un, que no s’abandoni la perspectiva local. Dos, que s’atengui l’exigència popular de l’independentisme republicà d’un inequívoc compromís amb les fites democràtiques assolides els passats 1-O i 21-D i amb la memòria dels represaliats. I tres, que no es cometi l’error de no saber donar respostes extraordinàries en temps excepcionals. Qui posi la preeminència –o la supervivència– del partit per damunt dels grans objectius de país, és a dir, qui demostri ara manca de “sentit d’estat”, quedarà deslegitimat per seguir reclamant-lo en el futur.
Les eleccions municipals, si res no es precipita, han ser la tercera i definitiva oportunitat per mostrar quina és la veritable voluntat política majoritària i rotunda del país. És així que es convertiran en el desencadenant d’una situació que, superada l’etapa de confrontació buscada pel PP, ara el PSOE voldria empantanegar fins a ofegar, més sibil·linament, el dret a l’autodeterminació dels catalans. Sí: seran les eleccions municipals, si no de la nostra vida, les del nostre futur.
