06/04/2020

Què no s’entén d’'estat d’alarma'?

3 min
Una treballadora sanitària fora d'un centre mèdic a Brooklyn, Nova York

Què no s’acaba d’entendre de l’expressió estat d’alarma? I què no es comprèn de la idea d’emergència? Ho dic vistes les dificultats que hi ha, des d’un marc mental acostumat a voler tenir el control de tot –o a creure que ja el tenim–, per assumir una situació com l’actual que en l’origen es defineix, precisament, per estar fora de control. Ho dic també veient l’exigència irritada de respostes que estan fora de tota possibilitat, o que necessiten temps per ser ateses. I encara hi podríem afegir la resistència a fer propi un concepte com el de confinament, tan oposat a la il·lusió d’il·limitació en què vivim.

En primer lloc, no és balder adonar-se –penso en aquells a qui les metàfores bèl·liques posen de tan mal humor– que la paraula alarma és una contracció de a les armes. És a dir, és una resposta apressada a un atac que cal combatre amb tot allò que es té a mà... o a l’armari, una altra paraula amb el mateix origen. Això no vol dir que s’hagi d’estar d’acord amb la lectura quasi literal que sembla que n’ha fet el govern espanyol quan ha posat tots els cossos armats a explicar la batalla contra la covid-19, esclar. Però és inadequat fer-ho pagar a la metàfora, que com recordava Jesús Tuson (Això és (i no és) Allò, La invasió de la metàfora?, 2008), sense recórrer-hi, “no podríem arribar a dir ni la meitat de les coses que diem” perquè “les metàfores són la substància natural de la nostra dotació conceptual i lingüística”.

Però anem a la qüestió de fons. Entre altres gravíssims danys personals i materials, la pandèmia que estem vivint ens ha situat en un escenari de descontrol també pel que fa al sentit de la nostra experiència quotidiana. El confinament és la màxima expressió d’aquesta situació de manca i ruptura de sentit, que només se suporta perquè el sabem transitori. Òbviament, si la pandèmia hagués estat prevista, ja no parlaríem d’alarma. I aquesta és la qüestió que més costa d’acceptar: que és absolutament impossible viure en una situació de control total. El risc zero no existeix. I, en qualsevol cas, voler minimitzar els riscos, tota mena de riscos imaginables, no és a les mans de cap organització humana, ni en termes econòmics, polítics o socials, ni tampoc pel que fa a les consciències.

Els costos, per exemple, de tenir un sistema sanitari a punt per a pandèmies com l’actual, quan ja està al límit de la seva subsistència tal com l’hem conegut, són inassumibles. Però, en el pla de la consciència, tampoc no és pensable una existència resignada a la incertesa. Una manera d’entendre el progrés –encara que no l’única– és just des d’aquesta voluntat de limitar la incertesa, de domesticar-la amb ideologies que consolen prometent la possibilitat d’un món feliç, o amb un coneixement científic que garanteix, fins allà on pot, existències més dignes. Com diu Leszek Kolakowski a Husserl and the search for certitude (1995), com a espècie ens caracteritzem per la recerca de la certesa, de la qual ens han estat donats els fruits, sense saber-ne gaire les raons.

És inevitable: en situacions d’alarma i urgència es cometen errors. També és resultat d’haver de fer compatibles urgències i interessos contradictoris seguint uns criteris que podrem jutjar més endavant amb una perspectiva que ara no tenim. I, encara, s’hauran posat al descobert les diverses capacitats i actituds –unes més dignes que d’altres– dels que han tingut la responsabilitat de gestionar el daltabaix. A més, segur que després de l’experiència s'hauran après lliçons per a situacions futures.

Però, ara mateix, penso que no és temps de buscar culpables sinó de ser responsables. No és temps d’irritacions, sinó d’humilitat. Tampoc no és hora d’abandonar-se a extravagants teories conspiratives que, en lloc de consolar, encara desesperen més. Al contrari, és temps de serenitat, de reconeixements, de confiança. D’exigència, sense conformismes, però sobretot de comprensió.

stats