Què se’n farà, d’Espanya?

La comèdia d’embolics que hem viscut aquesta última setmana sobre un hipotètic diàleg entre uns hipotètics interlocutors que mai es va saber si hi voldrien ser, amb un hipotètic relator de feina tan confusa com el títol que se li donava i sobre un no menys hipotètic temari, ha tingut la virtut, paradoxalment, de tornar a deixar les coses clares per als qui els agrada enfosquir-les. Hi ha una Espanya –no tota– que ha tornat a dir que no es concep a ella mateixa si no és com a guardiana de les seves actuals fronteres. O dit d’una altra manera: que només entén l’autodeterminació de Catalunya com l’autodestrucció d’Espanya.

Mira que n’és, de senzill, el principi. I és fàcil entendre’n les conseqüències. L’autodeterminació de Catalunya no serà mai acordada amb el Regne d’Espanya a les bones mentre no sigui capaç de pensar-se d’una altra manera. No hi valdran ni l’eixamplament d’una majoria social que li sigui favorable, ni l’apel·lació als drets civils i democràtics, ni haver signat tractats internacionals que l’avalen, ni la pressió discreta i educada d’estats tercers. La resistència va molt més enllà de si Espanya necessita o no Catalunya per fer quadrar uns comptes que, d’altra banda, ja són fora de control. Fins i tot, crec que el problema és encara més pregon que el d’assegurar la supervivència de la casta que de fa segles controla l’Estat, tot i que aquest també és un gran problema. Una supervivència ara ancorada per la monarquia que la Constitució del 78 va convertir en símbol eficaç de la seva unitat. No és difícil de pronosticar que si Catalunya es desenganxa d’Espanya, si no canvien molt les coses, caurà la monarquia i arrossegarà al precipici molts marmessors de l’Estat profund.

En canvi, Catalunya pot no ser independent sense que quedi en entredit la seva existència. Aquí s’ha après a viure en la precarietat política, a la intempèrie, i fins i tot amb l’Estat en contra. Vull dir que Catalunya no arrisca la seva supervivència –si més no, de manera immediata– en la resolució d’aquest Procés. Hi arrisca un intangible com la dignitat nacional, s’hi juga la prosperitat i el bon govern i haver de posposar l’aspiració a una radicalitat democràtica més gran. És moltíssim, però no ho és tot. En canvi, aquesta Espanya reaccionària, tal com es concep a ella mateixa, amb la independència de Catalunya, s’ho juga tot. Fins al punt que necessita ser essencialment anticatalana, i per tant, ens necessita dins. De Catalunya n’ha fet l’enemic interior indispensable per reafirmar el caràcter sagrat d’una unitat que valora precisament perquè és resultat de la subjugació. És l’imaginari de la manifestació de diumenge a Madrid, que sospira per una aplicació indefinida del 155. És la voluntat d’escarment que a partir de dimarts veurem en la pantomima de judici que han organitzat més per alimentar l’orgull espanyol que per fer por als catalans. Si no fos que tot plegat és tan greu, diria que és l’Espanya de bolero. En allò del 'Ni contigo, ni sin ti'.

Així doncs, és una evidència –constatada allà fins a la sacietat i ignorada aquí fins a l’avorriment– que és la unilateralitat d’aquesta Espanya encara majoritària allò que fa absurd fiar-ho tot al diàleg. I és per això mateix que caldrà convertir els judicis polítics que ara comencen –com d’altra banda volen els enjudiciats– en una de les armes més poderoses que tindrem en molt de temps per posar en evidència la naturalesa patològica d’aquesta dominació política. La d’un Estat que ens necessita més com a ase dels cops que no pas com un poble germà. Que ens mal estima perquè mai ens ha reconegut com dels seus. L’Espanya de bolero que és la de l’amor del maltractador: “Duele tanto la verdad, / vivo en la melancolía / al saber que no eres mía”.

¿On és l’Espanya capaç de pensar-se sense haver de maltractar cap poble? ¿Una altra Espanya és possible? Què se’n farà, si no, de l’Espanya actual quan siguem fora?