30/09/2019

A quin costat de la història estaràs?

3 min

Fa dos anys de l’exercici més impressionant de desobediència civil pacífica: la celebració d’un referèndum d’autodeterminació organitzat i defensat amb un alt sentit de civisme democràtic. Ni els 6.000 policies de l'“A por ellos” van poder desbaratar el compromís d’uns ciutadans a l’hora de desafiar l’Estat després de la seva incommovible resposta unilateral, que els negava tota possibilitat de via pactada per exercir un dret fonamental.

FA DOS ANYS, també, de la més brutal expressió de violència policial gratuïta, mostrada impúdicament a tot el món. L’Estat es podria haver limitat a ignorar el referèndum al·legant falta de garanties democràtiques. Però el sentiment d’humiliació, la sensació de pèrdua de control i l’animadversió emocional –per no dir l’odi– impunement atiats de feia setmanes pels aparells de l’Estat, el van fer embogir. El seu Divendres Sant. La nostra data de no retorn.

PERÒ TAMBÉ entrem en els dos anys de repressió selectiva –presó i exili, suspensió de les institucions democràtiques i eleccions imposades autoritàriament–, dos anys d’un cicle en què l’independentisme ha perdut la iniciativa política. Dos anys de relat extraviat, d’acció reactiva, que ens ha tornat al camp contrari. Un clima propici a la decepció i el desànim, i un espai obert a l’autoflagel·lació, tan nostra i tan útil a l’adversari, ara ja enemic. Hi ha qui troba que no s’ha fet prou autocrítica, i jo trobo que no s’ha fet altra cosa.

I DESPRÉS de dos anys clavats, arriba la tempesta perfecta: la publicació de la primera sentència als presos polítics i la celebració de noves eleccions espanyoles. S’ha calculat que la millor manera de convertir la indignació catalana en vots útils a Espanya era fer-hi coincidir les eleccions. I no pas perquè hagin d’afavorir el PSOE, sinó perquè amb una reacció repressiva dura, amb un nou 155 o similar, es facilita el pacte amb la dreta, la gran coalició, que des del primer moment ha buscat Pedro Sánchez per, ha dit, poder dormir tranquil.

AL LLARG d’aquests dies d’espera l’Estat incrementarà la repressió indiscriminada perquè tothom se senti vulnerable, criminalitzarà l’independentisme vinculant-lo –preventivament– a una violència terrorista que fins ara ningú no ha vist. Pitjor: ens vol embolicar en una lògica de condemnes –no menys preventives– per atrapar-nos en el seu desvari. Tant és que aquí no s’hagin vist enfrontaments amb la policia com les dels miners d’Astúries o les drassanes de Cadis, que cap concentració no hagi acabat com les dels 'armilles grogues' a París o les dels estudiants de Hong Kong. Tampoc no han fet falta els centenars de víctimes del conflicte amb ETA per dir que la situació era més greu que al País Basc. Una asseveració que només conté una part de raó: aquí els és impossible d’aïllar socialment el conflicte a causa del caràcter ampli, pacífic i democràtic de la desobediència.

L'ESPIRAL criminalitzadora de l’independentisme, però, si bé pot funcionar per cohesionar dreta i esquerra a Espanya, aquí fa créixer el fossat. Fer-nos terroristes, bestialitzar-nos, són maneres diverses d’expulsar-nos. Com havia fet Alejo Vidal-Quadras quan en la inauguració de l’Estadi de Montjuïc de fa trenta anys hi va veure una “estampida de búfals” o uns “babuïns xisclant enfurismats”. Com quan s’escriu que el Procés és com una rata grossa i peluda xisclant bo i defensant-se d’uns cops de bastó. Metàfores que diuen més de l’estat d’ànim de qui les empra que no pas de la realitat que volen descriure.

ELS PROPERS trenta o quaranta dies ho canviaran tot. Tots els escenaris són imaginables, menys el de la impassibilitat. Perdrà qui tingui més por, i guanyarà qui tingui més confiança. Però aquesta serà una gran batalla que determinarà la propera dècada, i potser el futur de tota una generació. Sigui quin sigui el final, que cadascú decideixi a quin costat de la història voldrà quedar.

stats