Reflexions preelectorals

Els termes que se solen utilitzar per parlar de política ja són polítics

Eleccions al parlament de Catalunya, 2010. / JORDI PIZARRO
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Forma part de les anàlisis polítiques sobre les campanyes electorals el fer-se l'escandalitzat per la duresa dels atacs entre els partits que hi concorren. Fins i tot m’atreviria a formular una llei general que diria que com més hagi contribuït prèviament l’analista a enfrontar els partits –furgant insidiosament en les seves diferències, exagerant-les i provocant mala maror entre ells–, més hipòcritament escandalitzat es mostrarà durant la campanya. Aquests dies veiem que hi ha qui ja està afilant els seus ganivets d’analista.

I, tanmateix, anunciar que s’acosta una campanya molt crispada ha estat el tòpic habitual de totes les campanyes. Les hemeroteques em donarien la raó. Com també és perfectament previsible endevinar que la màxima confrontació serà entre els qui competeixen per una mateixa franja d’electorat. Els partits, en campanya, acaben ignorant els enemics més allunyats i se centren en el combat amb aquells amb qui fan frontera, és a dir, amb els adversaris més propers i amb qui comparteixen més objectius. Estranyar-se’n és una altra mostra de fariseisme analític.

I tan cert és que competeixen més aferrissadament els qui es disputen un electorat similar com que passades les eleccions és amb aquests adversaris propers que els cal arribar a acords per governar. Llavors cal empassar-se molts gripaus, oblidar les greus acusacions que s’havien llançat i fent de la necessitat virtut assenyalar les grans coincidències que justifiquen el sacrifici del pacte tot invocant la voluntat sobirana del poble. De manera que, ràpidament, els mateixos que atiaven el foc, després seran –per poc temps– els defensors de pacificar les rivalitats, de valorar l’oportunitat que ofereix la negociació i, esclar, d’assolir la tan necessària estabilitat. 

Ara mateix, en l’anàlisi política electoral és freqüent denunciar la “polarització” i el risc de “divisió”. Ja sabem que com més clars són els significats dels termes, més confusionaris i menys útils són per referir-se a realitats complexes. En aquest cas, dir alhora que hi ha més polarització ideològica i que hi ha més fragmentació de partits en la representació parlamentària ja es veu que no encaixa. En realitat, els períodes de màxima polarització han estat els que es definien per l’existència de dues grans forces polítiques oposades, fos CiU-PSC a Catalunya o PP-PSOE a Espanya. Però oi que quan el mapa polític estava més “polaritzat” no es parlava pas de divisió social? 

El que això ens mostra és que els termes que se solen utilitzar per parlar de política ja són polítics. Es tracta de conceptes, com els que ara assenyalava, que no són neutres sinó que porten una càrrega valorativa. ¿És necessàriament negatiu que hi hagi una confrontació política contundent? O, com és el cas actual, ¿és negatiu que les confrontacions siguin diverses i en diversos plans –unionistes contra independentistes; independentistes pràctics contra independentistes legitimistes; partits radicalment democràtics contra partits autoritaris o obertament antidemocràtics–, o més aviat són mapes de representació política més ajustats a la realitat social? Dit en concret: ¿era millor que l’extrema dreta s’ocultés dins del PP? ¿És recomanable que la diversitat independentista quedi confosa en unitats forçades com va ser Junts pel Sí? ¿Cal llegir en positiu que l’antic votant del PSC fanatitzat per Cs ara torni a casa?

En definitiva, en molt bona part, les noves tensions que viu la política són la conseqüència no esperada –però no necessàriament negativa– d’allò que d’altra banda es considera desitjable, positiu. Per exemple, una més gran politització de la societat es tradueix en una més alta i confrontada participació electoral. O una més gran actitud crítica del ciutadà implica més desconfiança davant les febleses dels partits. I, encara, una més gran llibertat informativa vol dir desenganyar-se dels oasis que dibuixaven els tradicionals grans mitjans hegemònics. En qualsevol cas, desconfiem de les simplificacions tòpiques.