Transitar pel desconfinament

Ara cal vetllar per tal que el desconfinament no deixi marques encara més severes

Classes buides a París / BENOIT TESSIER / REUTERS
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

És més fàcil confinar totalment una població, per molt que tingui greus conseqüències, que no pas desconfinar-la per a la recuperació lenta de les rutines anteriors. Aquests dies ho constatem. És més senzill aturar-ho tot en vint-i-quatre hores –en un clima de por– que tornar-se a posar en marxa per etapes, distingint horaris, espais, edats, zones o tipus d’activitats. En definitiva, hem vist que era més planer passar de la sensació de llibertat a una reclusió estricta que no assumir un pas ordenat de la clausura a l’excarceració.

Abans d’embalar-nos a fer consideracions moralistes sobre aquest fet, cal entendre’n la dimensió pràctica. El confinament total deriva d’una ordre clara i rotunda, fàcil d’obeir –no hi ha marge de discussió– i de la qual és possible controlar-ne el compliment. El desconfinament, en canvi, es converteix en un galimaties de normes a vegades impracticables i, a més, és impossible de supervisar. Entès com un relaxament normatiu, el criteri personal, poc o molt responsable des del punt de vista col·lectiu, s’acaba imposant. Només en societats molt autodisciplinades és possible aconseguir actituds responsables sense gaires regulacions externes. No és el nostre cas.

Només en societats molt autodisciplinades és possible aconseguir actituds responsables sense gaires regulacions externes. No és el nostre cas

L’experiència viscuda, però, també apunta a una dimensió ètica més profunda. És més fàcil acomodar-se a un clima autoritari, del qual s’obté una sensació de control i de seguretat –ni que sigui aparent–, que no pas assumir el desafiament d’uns marges de llibertat que obliguen a una presa de decisions de resultat incert. És més còmode cedir la pròpia capacitat de decisió a un govern –i llavors criticar-lo– que no pas haver de fer-se càrrec de decisions personals arriscades en temps insegurs. 

Un dels terrenys en què es fa especialment visible la dificultat de tornar a les rutines d’abans és el de l’escola. D’una banda, perquè hom li demana uns canvis transitoris per a una excepcionalitat temporal incerta quasi impossibles de materialitzar. Però, de l’altra, perquè allò que es pot recuperar provisionalment no és gens clar que respongui al que és més rellevant del seu paper com a servei públic. L’escola és tot el contrari del distanciament físic entre companys, i és inimaginable sense el contacte directe i constant amb l’autoritat, el lideratge i l’afecte del mestre. Segons quines exigències d’ara, socialment o laboralment comprensibles, comporten la devaluació de la funció educativa de l’escola i confonen –tal com assenyalava l’historiador de l’educació Antoine Prost a France Culture el 16 d’abril– el “passar el curs” –l’adquisició de sabers– amb el “fer classe”, és a dir, adquirir-los però organitzant el treball, aconsellant, avaluant... 

Tampoc no sembla gaire raonable que es vulgui aprofitar aquesta situació d’excepcionalitat incerta que és el desconfinament per fer propostes de transformació social de fons, pressionats per circumstàncies traumàtiques. Ho sostinc en general, però també molt particularment per a l’escola. Tal com també afirmava un altre historiador de l’educació a France Culture el 14 de maig, Julien Cahon –el debat escolar és una de les grans passions franceses–, les crisis mai no han afavorit els processos de reflexió educativa. En tot cas, han accelerat els que ja estaven encetats, i només s’han posat en marxa més tard i de manera progressiva. Cedir a l’oportunisme dels qui volen aprofitar que l’aigua baixa tèrbola per imposar els seus criteris, seria imprudent. 

És cert que dos mesos de confinament han estat una patacada social i econòmica d’una magnitud encara difícil d’avaluar. Tanmateix, ara cal vetllar perquè el desconfinament no deixi marques encara més severes. Així, cal prendre consciència que sense assumir unes dosis raonables de risc, com fem amb altres malalties i pràctiques socials, no tornarem a posar les coses al seu lloc i, en canvi, podríem passar fàcilment de l’enyor de l’autoritarisme a la irresponsabilitat social, o encara pitjor, a totes dues coses alhora.