Tots els colors del coronavirus: mutacions, soques i variants
Des que, la setmana abans de Nadal, el primer ministre del Regne Unit, Boris Johnson, va anunciar en una roda de premsa que una nova versió del SARS-CoV-2 s’havia convertit en predominant al sud d’Anglaterra, una de les principals preocupacions ha sigut com afectaran aquests canvis del virus la gestió de la pandèmia. ¿Hem de témer un empitjorament de la covid-19?
Per respondre a aquesta pregunta primer cal distingir entre variant i soca. Malgrat que són termes que a vegades s’usen indistintament perquè no hi ha una definició prou clara, la majoria d’experts reserven la qualificació de soca a un microorganisme que ha canviat de forma prou substancial el seu genoma respecte a la forma original per presentar unes característiques funcionals pròpies i provocar una resposta immune diferent. La variant, en canvi, només tindria algunes divergències i es consideraria un subtipus de la mateixa soca, amb un comportament similar, si bé no necessàriament idèntic. Aquests canvis genètics, tant els que porten a una variant com a una soca, es produeixen per les mutacions, alteracions aleatòries en un punt del genoma del virus.
Mutants per naturalesa
Tots els virus muten, però alguns ho fan més sovint que d’altres. El de la grip, per exemple, ho fa de manera important cada any. El VIH és pitjor, perquè muta constantment, i aquest és un dels motius pels quals encara no s’ha aconseguit dissenyar una vacuna per aturar-lo, malgrat que fa dècades que es coneix. A l’altre extrem hi hauria el virus del xarampió, que és dels més estables (per això la vacuna només cal donar-la un cop a la vida). El SARS-CoV-2 no és tan estable, però també és dels que canvien relativament poc. Moltes de les mutacions que pateix no provoquen cap altre canvi en el virus, i només alguna de tant en tant té com a resultat una petita variació en les proteïnes que en formen la càpsula. Aquestes substàncies són les que poden alterar-ne les propietats i fer-lo més perillós.
La nova versió del coronavirus es considera que és una variant. Ha rebut el nom de VOC-202012/01 i pertany al llinatge genètic tipus B. 1. 1. 7. És millor usar aquestes etiquetes en lloc d’anomenar-la “la variant anglesa”, ja que s’ha trobat de moment en trenta-cinc països (i és molt possible que encara estigui més estesa). A més, encara no hi ha cap certesa que sorgís al Regne Unit: va ser el primer país a detectar-la (la van descobrir el 20 de setembre), però això pot ser simplement perquè és un dels que més estudis genètics fa.
Aquesta no és la primera variant del SARS-CoV-2 que es detecta: se’n coneixen milers (agrupades en cinc famílies principals, anomenades clades), i algunes ja s’havien convertit en prevalents abans. Per exemple, una amb la mutació anomenada D614G, que es va veure primer a Europa al febrer i ara és dominant a tot el món. O la variant coneguda com a 20A.EU1, que porta la mutació A222V i va escampar-se ràpidament per tot Europa a l’estiu després d’aparèixer primer a Espanya. No hi ha hagut, en canvi, variacions prou importants perquè cap d’aquestes variacions es pugui anomenar soca.
La mutació N501Y
La VOC-202012/01 presenta una vintena de mutacions noves, però el canvi principal és a la proteïna que permet que el virus s’uneixi a les cèl·lules humanes que envaeix. Una d’aquestes mutacions, la N501Y, podria fer que el virus s’enganxés més fàcilment a la seva diana (la proteïna ACE-2) i per això fos més infecciós. Però la N501Y no és exclusiva d’aquesta variant, ja que s’ha vist també en la variant 501Y.V2 detectada aquests dies a Sud-àfrica (un país que, com el Regne Unit, està en un moment crític de descontrol de la pandèmia). Aquesta mutació també s’ha detectat en algunes altres variants que circulen des de fa mesos a Austràlia, els Estats Units i el Brasil.
Tota la informació que tenim sobre la VOC-202012/01 és preliminar. Les dades epidemiològiques del Regne Unit suggereixen que es transmet més ràpid (s’ha calculat que és un 50% més efectiva a l’hora d’infectar, amb una taxa d’infecció (R0 ) 0,4 punts més alta), però això no s’ha vist encara en cap dels altres països on s’ha detectat. Podria, per tant, haver-hi altres explicacions a l’augment de la seva prevalença. De fet, altres variants s’han convertit en predominants en una zona sense que necessàriament augmentés la seva infectivitat, com la mateixa 20A.EU1 espanyola. Probablement caldran mesos d’experiments per saber-ho del cert.
El que sembla segur és que la nova variant no provoca més casos greus ni més mortalitat, la detecten fàcilment els tests disponibles i les anàlisis recents indiquen que els anticossos que generen les vacunes que s’estan donant també la reconeixerien (per sort, si mai aparegués una variant que s’escapés de les vacunes, només caldrien unes setmanes per readaptar-les i començar a produir-ne de noves).
