TEATRE

Aiguabarreig de sensibleria

Avui que els cos de bombers o un equip esportiu femení faci un calendari eròtic per recaptar fons no és cap novetat. Però sí que ho va ser que el 1999 unes dones, ja grandetes i membres de l'institut de la dona d'un poble de Yorkshire, decidissin fer-ho com a homenatge al marit d'una d'elles, mort de leucèmia, i amb el modest objectiu de recollir diners per comprar un sofà per a l'hospital. Aquest fet real va inspirar a Tim Firth el guió d'una pel·lícula (2003) i després una obra de teatre que arriba al Poliorama en una impecable i agosarada (dotze intèrprets) producció. Tot això ja se sap, no té misteri, i tendim a pensar que el nucli de la funció serà el procés de com ho fan.

El cert és que la presentació dels personatges i l'element dramàtic detonador es menja els primers tres quarts d'hora de les dues hores i mitja (amb entreacte) de la funció. Massa temps. I un temps que tampoc serveix per crear l'empatia amb els personatges, dels quals només veiem la pell però no el cor. La funció millora després, malgrat la ingenuïtat de l'humor i el púdic joc de les fotografies. Antonio Calvo no aconsegueix la profunditat necessària i l'obra es tenyeix de sensibleria i no d'emoció en un aiguabarreig de tendresa, amistat i solidaritat. Tampoc hi ajuda la caricaturització d'alguns perfils, com el de la dona tímida i traïda pel marit, la Ruth. Sorprèn que firmi l'adaptació Marc Rosich. Poca feina ha fet, o li han deixat fer, a aquest dramaturg, que pot passar per sobre de tot Shakespeare.

Anna Azcona, Teresa Vallicrosa i Maife Gil -que ha hagut de ser substituïda per una lesió, les funcions es reprendran dissabte- són les més destacades entre un conjunt d'excel·lents actrius i un espai escènic que fa patxoca.