Això no ho havia viscut!

El millor Belbel aixeca una funció precisa en el ritme, els moviments i les intencions

‘Això ja ho he viscut’

BIBLIOTECA DE CATALUNYA,  12 DE JUNY

El misteri de què es el temps ha ocupat els filòsofs des de fa mil·lennis, perquè s’hi amaga no tan sols el de la vida de l’ésser humà sinó el de l’univers. El tema, adobat per la teoria de la relativitat, el Big Bang, la física quàntica i la teoria del caos, ha donat arguments a novel·les i pel·lícules i constitueix el nexe d’unió de l’anomenada trilogia del temps del dramaturg britànic J.B. Priestley (1894-1984). Tot i que, a diferència de les altres dues ( Cantonada perillosa i El temps i els Conway ), a Això ja ho he viscut no hi ha salts temporals, és en aquesta que s’estrena ara entre nosaltres on es planteja de manera més clara la teoria de la recurrència del filòsof rus Uspenski, que advoca per la repetició eterna de la vida en petits canvis. I d’aquí el déjà vu que tothom ha sentit algun cop, així com alguns dels personatges.

Un professor alemany es planta en un idíl·lic hotel rural de la vella Anglaterra amb la idea de comprovar la seva teoria i fins i tot veure si pot canviar el passat. El doctor Görtler, a qui dona vida un superb Carles Martínez, és el motor d’aquesta enigmàtica història i, fent estranyes preguntes sobre els hostes que han d’arribar o els que ja hi són, explora el misteri del temps. La seva inquietant presència, el seu interrogatori inquisitorial i les seves teories pertorben els hostes i l’hostalera sense que sàpiguen gaire bé per què.

L’enigma embolcalla aquest teatre d’idees d’ambició filosòfica que aprofundeix en una temàtica propera a Sergi Belbel, si ens atenim a obres com El temps de Plank i A la Toscana. Sobre una arquitectura dramàtica de caràcter molt clàssic i d’indubtable eficàcia, el millor Belbel aixeca una funció tan precisa en el ritme, els moviments i les intencions com en la magnífica, per creïble i sentida, feina de Lluís Soler, Míriam Alamany, Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Roc Esquius i l’esmentat Martínez en un idoni espai escènic de Max Glaenzel. Esplèndid.