Al voltant de l’il·lús Salvador Allende
BarcelonaEsperança, frustració, repressió sanguinària... Paraules per descriure el passat recent del poble xilè des de l’ascens de Salvador Allende a la presidència, passant per la conflictivitat dels seus tres anys de govern, la dictadura assassina de Pinochet, la recuperació de la democràcia i una actualitat protagonitzada per les noves generacions confrontades als sistemes tradicionals de partits. Els membres de la companyia La Re-sentida són prou joves i atrevits per qüestionar la història del seu país des del teatre convidant a la reflexió i a la polèmica, que tenen assegurada, amb una energia aniquiladora molt lúdica.
La imaginación del futuro ens situa al Palau de la Moneda de Santiago de Xile el matí de l’11 de setembre del 1973, quan el president Allende prepara la seva última al·locució al poble poc abans de l’assalt de l’exèrcit. Els ministres del seu govern, frívols titulats de màster vinguts del present, busquen com rendibilitzar electoralment el missatge encara que sigui mutilant el text. La imaginació pren l’escenari tant per exhibir la realitat social del poble xilè com per criticar els poder polítics nacionals i internacionals, des de José María Aznar fins a Richard Nixon. La víctima de la gran farsa, amb regust del teatre de la crueltat d’Antonin Artaud, és Salvador Allende. La icona de la llibertat i la lluita per la justícia social que es va creure la via pacífica cap al socialisme, convertit en un il·lús sense veu, en un titella que s’endormisca constantment i que defensa la seva coherència (encara sort), aliè al que passa al seu voltant. De què va servir el sacrifici individual convertit a la fi en una sagnia col·lectiva? Renunciï, senyor president, li diuen els ministres.
La funció no prioritza cap discurs, sinó que reflecteix dubtes i preguntes del passat, i davant d’un present incert que reprodueix vells esquemes. Teatralment resulta tan sorprenent per les troballes i per l’humor fins i tot cruel de la posada en escena com irregular en l’execució i el molest guirigall de veus cridaneres que envaeixen l’escenari. I on és el poble xilè? Potser és el mico, una mena de secretari i attrezzista de l’obra que no hi pinta res, que no diu res i que al final saluda amb els altres actors, però sempre conservant la seva màscara. Com diem per aquí, l’últim mico.
