Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

Botxins i víctimes: primeres cites internacionals al Temporada Alta

Ubu i la comissió de la veritat és un dels espectacles més importants de la sud-africana Handspring Puppet Company

U bu i la comissió de la veritat és un dels espectacles més importants de la sud-africana Handspring Puppet Company (recordin, creadors també de l’èxit internacional War Horse i d’ Il ritorno d’Ulisse, vist el 2008 a Girona) i és un dels que els va atorgar el renom internacional de la mà de l’artista plàstic i col·laborador habitual William Kentridge. L’adaptació de l’obra d’Alfred Jarry planteja un pare Ubu desfent-se de totes les proves que l’incriminen en el règim de terror de l’apartheid, tot i que en cap moment es faci evident aquesta referència. Com en el Woyzeck on the Highveld que es va veure el 2008 al Temporada Alta, Kentridge se serveix ara del famós matrimoni de Jarry per mostrar els horrors i la brutalitat d’aquell sistema polític però, sobretot, per denunciar que el procés de revisió i condemna d’aquell règim va deixar, grotescament, sense càstig els grans responsables. La imatge final, una il·lustració, amb la parella genocida marxant plàcidament amb un vaixell, no deixa dubte que Kentridge considera que la comissió de la veritat no va servir de gran cosa.

L’obra exposa un teatre polític d’una superba senzillesa amb una posada en escena que remet a la ingenuïtat dels contes africans. Desdramatitza l’horror sense amargar-lo i deixa molt clara la connivència de tots els poders per mantenir un règim assassí. L’espectacle no té la mateixa càrrega que en la seva estrena, el 1997, i el tema pot semblar ara llunyà fora de Sud-àfrica, però el treball de Kentridge i companyia exhibeix una gran força comunicativa, una encertada intenció pedagògica -cal recordar!- i mostra un treball de gran qualitat d’actors i titelles.

Dinamo no és teatre polític, però també té un rerefons sociopolític. Qui recordi L’omissió de la família Coleman, l’espectacle amb què l’argentí Claudio Tolcachir va desembarcar al Temporada Alta, veurà que les tres dones que viuen en una rulot a Dinamo, el seu últim espectacle, són hereves directes d’aquells personatges. Passa, però, que aquells parlaven molt i aquí han deixat gairebé de parlar.

Les tres dones no són iguals: dues d’elles estan trencades i perdudes en el seu drama personal (tant se val quin sigui) i la tercera és una refugiada (tant se val d’on sigui) que ha deixat fill i família i és qui més parla a l’espectacle, per bé que ningú l’entengui. Tolcachir reivindica aquest perfil que, al final, serà qui mourà la dinàmica del conjunt amb l’acció i que, a més, aportarà tendresa a un entorn erm de sentiments. Una notable funció, però amb una introducció massa llarga per arribar als magnífics vint minuts finals.

Els llibres que ens fan grans