Misc 16/07/2016

Buscant les múltiples cares de la veritat

Santi Fondevila
2 min
‘Port Arthur’ es basa en un interrogatori real.

Barcelona‘Port Arthur’, CCCB 15 de juliol

‘Jo Feuerbach’, Espai Lliure 14 de juliol

Jordi Casanovas torna al teatre document en el qual va debutar amb aquella magnifica Ruz-Bárcenas. Un teatre que, en el cas de Port Arthur, es basa en l’interrogatori real a què dos membres del cos especial de la policia de Tasmània (Austràlia) van sotmetre el principal sospitós d’una salvatjada criminal el 1996, tot plegat tret dels papers de Wikileaks. Òbviament, de Ruz-Bárcenas en sabíem molt degut al perfil mediàtic del cas i del protagonista i l’interès del públic era descobrir fins quin punt Bárcenas aportava proves. En canvi, tot i tractant-se també d’un cas real i àmpliament documentat, sobre Martin Bryant no en coneixem pràcticament cap informació, i és desitjable que el potencial espectador no investigui a internet abans de la funció perquè perdria bona part del seu indubtable interès.

Port Arthur té molt de relat clàssic de la sèries criminals, amb dos policies que fan el paper de bo i dolent, respectivament, i un assassí (Martin Bryant) al qual anem descobrint pas a pas durant l’interrogatori. Els inspectors volen obtenir una confessió basant-se en proves que ni el sospitós ni els espectadors coneixen i que van apareixent de mica en mica, amb acurada intriga.

Si el dibuix i la interpretació dels inspectors (Manel Sans i Javier Beltrán) és creïble però respon a paràmetres coneguts, l’interès està en el perfil psicològic de Martin i en la seva manera d’enfrontar les acusacions. Un necessari joc de matisos al qual Dafnis Balduz respon amb precisió combinant els llampecs de bogeria i inconsciència amb la curiosa afabilitat del detingut. ¿És un monstre amb cara d’àngel? Una precisió que es reforça amb la projecció en pantalla d’un pla curt de l’interrogatori.

Recital d’interpretació

Pedro Casablanc és un actor amb un impressionant currículum de qui podem recordar entre nosaltres justament el Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas, a més d’Últimas palabras de Copito de Nieve, de l’extinta companyia Animalario, o aquell fantàstic Hamelin de Juan Mayorga. Per si feia falta, Casablanc es doctora ara amb aquest fals monòleg de l’alemany Tankred Dorst, en una versió i adaptació del mateix Casanovas. Fals monòleg, dic, perquè si bé tota l’obra gira al voltant d’un actor, el 'Feuerbach' del títol, que acudeix a una audició per a un paper després de set anys absent dels escenaris, no és irrellevant la presencia d’un jove (Samuel Viyuela) que el rebrà en lloc del director de l’obra i que l’acompanyarà sense gaire motivació durant l’espera d’hora i mitja.

El text de Dorst no aporta gran cosa de nou al tema de la crueltat del teatre amb els actors i de la fatalitat de la passió per actuar, però l’encerta quan defuig el realisme introduint elements estranys que aboquen al dubte sobre què estem veient realment i de qui és aquest home. Ben dirigit per Antonio Simon, Pedro Casablanc ofereix un recital de feblesa i tendresa entre el deliri i l’ angoixa.

stats