12/05/2012

Emotiu retrat d'un paisatge físic i humà

2 min
Un nou secretari judicial (Carles Martínez, amb la llibreta) arriba a Mequinensa.

Mequinensa és un retrat del paisatge físic i humà de la població on va néixer Jesús Moncada que gràcies a la intel·ligent dramatúrgia de Marc Rosich, avesat a la translació de textos literaris a l'escena, i a una direcció modèlica de Xicu Masó esdevé una comèdia trista, impregnada de nostàlgia, i un espectacle emotiu, grandiosament humà.

Si bé l'argument de Mequinensa té com a punt de sortida la novel·la Camí de sirga , Rosich ha relligat històries d'altres llibres per compondre un espai físic i mental que il·lustra perfectament el que van ser els tretze últims anys de la història d'aquell poble abans que fos soterrat per les aigües.

Gent del poble

El fil conductor del primer acte és l'arribada a Mequinensa del nou secretari del jutjat, un jove advocat barceloní a qui dóna vida un esplèndid Carles Martínez. L'obra comença, doncs, com un viatge que prosseguirà pels corriols dels arquetips del poble: des de Nelson (immillorable Joan Anguera), que representa l'arrelament absolut a la terra i a una forma de vida que la construcció del pantà destrueix, fins a Carolina de Torres, la terratinent local enterrada en vida en els seus privilegis, passant per l'amo del bar, el miner o la majordoma del mossèn (fantàstica Míriam Alamany).

El text de Rosich recull històries que van des de principis de segle, quan la necessitat de carbó per la Gran Guerra va dinamitzar, i molt, la població fins a la presència d'éssers fantasmagòrics que van formar part de la vida de la vila explicada per Moncada. És el cas d'Arquímedes, un heroi local ja mort que es digna a retornar amb els vius per jugar a la botifarra i prendre's un got de rom i a qui dóna vida el mateix Xicu Masó.

La impressió genèrica que es desprèn de Mequinensa és la d'un poble alegre, lluitador, liberal i arrelat a una terra tenyida de negre per la mineria del carbó, que no es deixa sotmetre encara que no pugui més abans de regatejar beneficis amb l'estat.

Mequinensa , doncs, fa sortir del fons de l'aigua unes històries humanes en què es barregen el sentiment i l'humor i que compta amb una interpretació impecable. A més, com ja va fer a l'excel·lent Pedra de tartera , Marc Rosich surt airós de manegar la llengua pròpia de Moncada, que és la parla d'aquest indret entre l'Aragó i Catalunya. Tot un encert.

stats