Interferències en la recepció de ‘La voix humaine’
BarcelonaDesprés de dos macroespectacles, tant pel que fa a format i excel·lència com pel que fa a durada ( Tragèdies romanes i The Fountainhead ), el Toneelgroep Amsterdam, dirigit per Ivo van Hove, ens ofereix una mirada íntima sobre la tragèdia sentimental escrita per Jean Cocteau (1889-1963) i estrenada a la Comédie-Française el 1930. A La voix humaine, una dona parla per telèfon amb un amant del qual s’acaba de separar per sempre, però al qual segueix estimant. La veu a través del cable de telèfon és l’últim lligam entre ells. El director holandès opta per una versió gens romàntica, poc ploranera i d’un fals realisme, perquè en el món dels mòbils és difícil entendre que una operadora et pugui tallar la comunicació com al París de 1930.
El gran nivell de Halina Reijn
La proposta llueix pel gran nivell de l’actriu Halina Reijn, que commou per la credibilitat de la seva angoixa. La dona no reclama, no prega, i fins i tot exhibeix el seu amor com si entre ells no hagués passat res, quan per dintre es va esmicolant en una agonia amorosa fins a la mort. La solitud li provoca pànic. L’abandonament la mata. La funció, però, xoca amb un imponderable que rebaixa la temperatura d’un drama que de ben segur toca de prop tants de nosaltres. Un imponderable lligat a la dificultat de subtitular els silencis, que han d’actuar com a connectors, i de traduir l’expressió oral del sentiment, i que en un espectacle com aquest resulta força determinant. En tot cas, es tracta d’un problema de la recepció que no té a veure amb l’alt nivell artístic que exhibeix la companyia holandesa.
