Després de conviure durant diverses setmanes amb els fantàstics pallassos de Rhum, el Lliure de Gràcia acull el monòleg d’un altre pallasso. O això sembla anunciar el títol. Sobre el paper, El minuto del payaso vol ser una revisió nostàlgica de la vida d’un dels fills del Gran Amaro, patriarca d’una família històrica de les pistes de circ. El protagonista, Amaro Júnior, ens parla moments abans d’una gran gala d’homenatge al circ mentre espera el torn de la seva entrada. Aquest és el plantejament de l’espectacle. Però aviat la història es difumina fins a desaparèixer per complet: ni història, ni gala, ni espera. Tot just un esforçat xou de pista que, a la fi, resultarà el més divertit i entretingut del fallit espectacle.

El pallasso de Luis Bermejo és un home emprenyat. Emprenyat amb el seu pare, que no el va deixar ser domador d’elefants. Emprenyat amb el món del circ, que menysprea els pallassos. Emprenyat segurament amb la seva incapacitat per fer cap altra cosa que ser el fill del Gran Amaro. Un pallasso emprenyat que crida i crida i que es repeteix com l’allioli sense aprofitar ni l’espai escènic ni els objectes que el moblen per jugar, que és el que ha de fer un pallasso. Luis Bermejo és un bon actor, amb un ampli recorregut en sèries de televisió i cinema, i té molta energia. Però ni el text ni la direcció l’ajuden a modular aquesta energia i a crear el personatge. Com deia, però, quan es deslliura de text i guió i entra al camp de la improvisació i el joc amb el públic, la funció agafa una mica de temperatura per arribar a un final simpàtic.