10/06/2018

Un ‘Otel·lo’ més a La Seca

2 min
Un ‘Otel·lo’  més a La Seca

Barcelona‘Othello’ LA SECA ESPAI BROSSA, 3 DE JUNY

El director Oriol Tarrasón i la companyia Les Antonietes han mostrat predilecció per l’adaptació dels clàssics amb operacions dramatúrgiques que passen sempre per la reducció de personatges i del text, però, a més, per un tractament allunyat de qualsevol classicisme que pretén dotar de significat contemporani unes històries del passat. Ho van fer amb Ibsen a Stockmann, l’adaptació d’Un enemic del poble, i amb Txékhov a Vània amb bons i sorprenents resultats que no hi van ser en el posterior Un tramvia anomenat desig o en el puzle de dramatúrgia realista Somni americà presentat al Teatre Lliure.

Aquest Othello té també una reducció del text i dels personatges, però la posada en escena s’emmiralla en el classicisme dels muntatges de Declan Donnellan i Cheek by Jowl i s’allunya del llenguatge escènic més personal dels espectacles ressenyats. Un classicisme en què tot es juga en la paraula, en els silencis i en les intencions per explicar una història sobre la traïció política i la gelosia masclista amb el desenllaç que ja coneixem. El director ha imposat una contenció dramàtica elegant, fins i tot en els aparts dels intèrprets, que limita la intensitat i carnalitat dels sentiments d’odi, gelosia i amor al so i modulació de les paraules.

Arnau Puig defensa admirablement el seu Iago tant amb una dicció clara i contundent com amb les actituds manipuladores, fins al punt de robar l’empatia amb el general enganyat, un Oscar Intente amb moments notables però una mica massa fred amb l’atac de banyes que el portarà a matar Desdèmona. Aquesta, interpretada per Annabel Castan, té un perfil molt adequat que resol les seves breus intervencions amb convicció, però el director l’obliga a un ritual premortuori força estèril. El conjunt dona bo de veure, sobretot per als qui s’acosten per primer cop al text. Però, més enllà de la pulcritud, la proposta no aporta gran cosa.

stats