Pederàstia, sadisme, mutilació... i amor a Nova York
Ivo van Hove torna al Teatre Lliure amb un fresc contemporani de 4 hores sobre el bé i el mal
'Tan poca vida'
Teatre Lliure / 3 de juliol del 2019
'Tan poca vida' és la versió teatral de la monumental novel·la (de mil pàgines) de l'estatunidenca Hanya Yanahigara que narra la vida de quatre amics des que tenen trenta anys i comparteixen pis al Soho novaiorquès fins a la seva mort. El motor de la narració, però, és el passat d'un d'ells, en Jude, un advocat que defuig parlar de la infantesa, de l'adolescència i de la família per més que els seus amics intentin revelar el seu secret.
I és sobre en Jude que Ivo van Hove centra el seu també monumental espectacle (quatre hores) sense escatimar cap ni un dels escabrosos detalls de la vida d'un nen abandonat al carrer, víctima d'abusos sexuals dels capellans que el recullen, prostituït després per un d'ells, segrestat per un sàdic homosexual i que lògicament arrossega un trauma vital inexpugnable al qual caldrà afegir l'automutilació que practica per suportar les hienes del seu passat.
Però no tot és barbàrie, en la vida d'en Jude, perquè els seus amics l'estimen de debò (dos d'ells fins i tot el desitgen respectant el seu silenci i la seva manca d'afectivitat) i perquè als vint anys va trobar un protector desinteressat que arribarà a adoptar-lo. Per això el director veu la seva proposta com un mural que confronta el bé i el mal. Esclar que el mal és més rabiós i contundent, que el dolor s'imposa sobre la bondat i en conseqüència la tragèdia està servida.
Les dues primeres hores assistim a la lluita per fer visible l'invisible, i és durant la tercera i la quarta que finalment en Jude s'explica i veiem el seguit de vexacions que l'han convertit en un ésser sexualment i emocionalment incapaç que ni l'entrega del seu amic i amant Willen podran rescatar.
L'espectacle té les constants del treball d'Ivo van Hove, amb un grandiós espai escènic, una direcció d'actors extremament virtuosa, un perfecte ritme dramàtic sobre el coixí d'un espai sonor, aquí en bona part en directe, estudiadíssim. I, en aquest cas, una definició superba de la perversitat. Van Hove sap explicar històries, tot i que no sempre sàpiga emocionar.
