TEATRE
Misc 21/10/2017

Perduts als cavallets

'Desig sota els oms' és un drama rural realista amb ressons dels mites grecs de Fedra, Hipòlit i fins i tot Medea

i
Santi Fondevila
2 min
Pep Cruz (Ephraim) i Laura Conejero (Abbie) en una escena del muntatge de Desig sota els oms al Teatre Nacional.

Barcelona‘Desig sota els oms’ TNC 19 D’OCTUBRE

Desig sota els oms és un drama rural realista amb ressons dels mites grecs de Fedra, Hipòlit i fins i tot Medea i una de les obres més perfectes d’Eugene O’Neill. Un drama de personatges solitaris i amargats que anhelen allò que la vida els nega, que desitgen el que és inabastable. Ephraim Cabot, de 75 anys, torna a casa amb la seva nova i jove muller, l’Abbie, que s’enamorarà de l’Eben, fill de la segona esposa de l’Ephraim. L’Eben odia el pare -a qui disputa la propietat de la granja on viuen- tant com el seu pare el menysprea a ell, i mostra un lligam edípic. La possessió de la terra i de la dona són els gran temes d’una obra que retrata a la perfecció els trets identitaris dels colons nord-americans del segle XIX, no gaire diferents dels d’avui.

Entenc que el realisme no és la reproducció escènica de la realitat, sinó l’acurada creació de la realitat imaginada per l’autor. En tot cas una realitat viva on veiem i reconeixem les vivències, desitjos, frustracions i actituds dels personatges no només en el que diuen sinó també en com ho viuen. I a la proposta de Joan Ollé per al TNC hi ha de tot, però poca vida. Certament es tracta d’una funció ensopidament correcta amb tots els ets i uts, però on són els oms que segons O’Neill “emmarquen la casa... fa l’efecte que protegeixin i subjuguin el mateix temps”? Per què el “Déu meu, que bonic!”, paraules que obren el text i que el relliguen al final sempre en la veu de l’Eben, estan desproveïdes d’intensitat, d’admiració, de satisfacció? Per què el vell Ephraim i la jove Abbie arriben a la granja en una mena de ridícul rickshaw? Era necessari transformar el saló on es produeix el luxuriós primer aparellament de l’Eben i l’Abbie en una mena de càmera mortuòria amb fèretre i tot per resultar més simbòlic? És un cúmul de decisions desafortunades i una pobre direcció d’actors en una funció que només agafa volada en l’últim acte. La millor, sens dubte, és l’Abbie de Laura Conejero i el tram final de Pep Cruz. Els cavallets? La plataforma giratòria amb totes les habitacions de la casa.

stats