ARTS ESCÈNIQUES
Misc 03/07/2017

Quaranta-cinc anys no són res quan hi ha emoció

Crítica de l'obra 'Quejío'

i
Santi Fondevila
2 min
Un instant de l’espectacle de Salvador Távora.

Barcelona‘Quejío’ TEATRE POLIORAMA, 1 DE JULIOL

Una ràfega de vent ha portat només durant tres dies al Poliorama aquell Quejío de La Cuadra de Sevilla que va esclatar fa 45 anys en el desaparegut Teatre Capsa. Quejío va ser el primer espectacle de Salvador Távora i va significar un trencament del paisatge teatral al país no només pel compromís social que hi havia, i que hi ha, a la funció, sinó perquè establia un nou llenguatge escènic que no només segueix sent punyent, emocionant i poètic, sinó que també aventurava hibridacions i signes que avui es fan servir en el teatre més avantguardista, com la performance. De fet, Quejío es un esplèndid ritual performatiu i atàvic on s’ajunta el crit de dolor dels oprimits i l’esperonament per alliberar-se del jou dels poderosos. S’entén que l’any 1972 una denúncia com aquesta commocionés els fonaments d’un franquisme encara molt agressiu mentre rebia l’aplaudiment arreu del món.

El metafòric bidó ple de pedres al qual estava lligada la vida dels andalusos i de la resta del país s’alça ara com una denúncia més universal, més global i, lamentablement, tan necessària com aleshores. Un espectacle que encadena deu rituals sobre una manera d’entendre el cant flamenc a anys llum de l’evanescent festa i que el converteix en un lament, que com diu Clara Peya, és “la cançó del dolor”.

La represa de Quejío amb la mateixa senzillesa i austeritat que exhibia quan es va estrenar és, a més, una demostració que el camí de les emocions sobre l’escenari no va lligat als mitjans ni als avenços tecnològics. Quejío és una explosió d’emocions en comunió amb els entregats oficiants. Quejío representa al mateix temps un teatre compromès que parla de l’ésser humà amb dimensions de tragèdia grega i una creació escènica carregada de futur que commou i enriqueix i que hauria de tenir, altre cop, una llarga vida.

stats