Riure de pallasso, ànima de poeta

‘Rhumans’ TEATRE LLIURE 12 DE DESEMBRE

La tercera entrega del projecte que va iniciar el plorat Joan Montanyès, Monti, amb la seva colla de pallassos es pregunta sobre la identitat del pallasso i la imatge que té avui en l’imaginari popular. El plantejament de l’espectacle és tan honest que reprodueix no un, sinó diversos testimonis orals de gent del carrer per a qui el pallasso o bé és un bonic personatge d’un altre temps o bé no els interessa gens ni mica. Per sort hi ha qui opina el contrari. I amb arguments.

Rhumans té a veure amb els espectacles anteriors pels pallassos que hi treballen, tot i l’obligada substitució del gran Martines (l’actor Jordi Martínez), però aquest vol ser un espectacle per al públic adult. Vaja, familiar però sense nens petits. Hi ha una revisió del número clàssic que acaba a bufetades (i que no és el millor de l’espectacle), però la resta d’escenes són de creació i, més que la gran riallada, treballen el riure i el somriure en una atmosfera eminentment poètica. Quan Piero Steiner, penjat d’un teló teixit amb tovalloletes de desmaquillar, li diu a l’Arquetti (Joan Arqué) que el món no canviarà sense la seva existència, i aquest es queda perplex mirant el públic i preguntant-li si és veritat, estem a punt de plorar per la tendresa que traspua. Esclar que ploraríem, després d’haver rigut a gust amb la paròdia de l’argentí Mauro Paganani d’una cabaretera contorsionista o amb la presentació hilarant de l’August, de l’entranyable Roger Julià, que fa un pallasso cada any més personal. Riure, plorar, gaudir amb la suggestiva música de Pep Pasqual, quedar colpit amb l’ànima de poeta del superb Piero Steiner quan es carrega a l’espatlla les americanes de tants i tants pallassos, en una muntanya coronada per l’acolorida disfressa de Monti.

Bona direcció de Jordi Aspa amb cinc pallassos diferents, perquè ben mirat no n’hi ha dos d’iguals. Amb quin ens quedem? Ja ho saben: “Per capgirar-ho tot fa falta tenir nassos”, que diu l’himne.