Rodrigo García, astronauta

Crítica d''Enciclopedia de fenómenos paranormales Pippo y Ricardo' al Mercat de les Flors

'Enciclopedia de fenómenos paranormales Pippo y Ricardo'. Mercat de les Flors. 17 de juliol.

Pluja de granotes a Ranchipur. Recordo la notícia a 'La Vanguardia' algun mes de juliol o agost de ja fa uns quants anys. Un fenomen inexplicable? No. Tot passant el temps t'assabentes que els monsons són capaços de xuclar aigua i, amb ella, les granotes que hi neden. Res a veure, doncs, amb els suposats fenòmens de difícil explicació que el nord-americà Charles Fort (1874-1932) va inventariar a 'El llibre dels condemnats' i que han inspirat el nou espectacle de Rodrigo García.

García s’endinsa en els misteris de l'univers de la mà de dos amics i pallassos que filosofen sobre l'estupidesa humana i l'absurditat de tot plegat. Això, és clar, en la segona part de l’espectacle, perquè durant els primers 45 minuts tots dos es mouen, ballen i s'embruten sense dir res en una mena de campament d’investigadors. És una primera part dominada, afortunadament, per l'estupenda música en directe de sonoritats molt a l'estil Sónar i per les divertides projeccions de vídeo de Ramon Diago, que omplen l’espai sideral de pizzes capritxoses i de bastons de pa orbitant al voltant de Júpiter, Saturn i altres planetes. Tot seguit, Pippo (Gonzalo Cunill) i Ricardo (Juan Loriente) comencen la seva llarga reflexió amb metàfores marca de la casa, amb la delirant història de com es van conèixer i amb algunes perles filosofals que deixen ben clar que l’astronauta García es mira el nostre món amb tanta displicència com amb sentit de l’humor.

Malgrat això, les rialles són més aviat escasses perquè ja saben que el director no juga a la lliga de les convencions teatrals i no li preocupa gens ni mica marcar els gags tot buscant el riure de l’espectador. Com l’artista plàstic que treballa independentment del destinatari, García fa la seva peça i si a algú no li agrada que se'n vagi, com va passar amb mitja dotzena de persones segurament poc assabentades de la històrica radicalitat del director argentí. Una radicalitat que amb el pas dels anys perd pistonada tot mirant les estrelles una nit qualsevol.