Roma reuneix el teatre europeu, sense Espanya
Jeremy Irons i Isabelle Huppert reben el Premi Europa
RomaEnnio Fantastichini és un crac a Itàlia. I això explica que després de cada un del seus monòlegs una bona part del públic l’aplaudeixi en un ritual oblidat entre nosaltres però que sembla vigent a Roma. Fantastichini és el rei Lear en la versió, gairebé integra, que ha dirigit Giorgio Barberio Corsetti al Teatre Argentina de la capital italiana. Amb aquesta funció es van obrir dimarts els actes de la setzena edició del Premi Europa del Teatre, que es van tancar diumenge amb el lliurament del guardó a dues celebritats com Jeremy Irons i Isabelle Huppert.
El premi té alguna cosa de festival, ja que durant uns dies es presenten espectacles de reconeguda solvència i s’organitzen trobades i col·loquis entre artistes, crítics i periodistes culturals i entrevistes, com la multitudinària trobada amb Jeremy Irons amb presència de Bille August, Volker Schlöndorff i Fanny Ardant. Pel que fa als espectacles, el veterà Peter Stein ha presentat un Ricard II, Robert Wilson la seva mirada sobre Hamletmachine de Heiner Müller i el colofó ha sigut una producció en forma de lectura feta expressament per al premi d’ Ashes to ashes de Harold Pinter interpretat per la parella guardonada. Tot un esdeveniment.
El Premi Europa del Teatre va ser creat el 1986 i té dos vessants. Un és el reconeixement de grans (en els dos sentits de la paraula) i famosos del teatre i l’altre el premi de noves realitats teatrals. És a dir, els emergents. Ni Catalunya ni Espanya han merescut cap reconeixement fins ara en el premi principal, però sí en el segon, que el 1994 va distingir Comediants i l’any passat el dramaturg Juan Mayorga. De fet, la presència catalana i espanyola en l’organització i els actes que es convoquen, com ara taules rodones i trobades, ha sigut residual al llarg de la història i inexistent en l’actual edició. Cal dir que els premiats tenen en comú una trajectòria de caràcter internacional i ja sabem que el mercat europeu sembla tancat per al teatre ibèric, llevat d’alguna companyia o director, i que tampoc té el suport necessari de les autoritats culturals competents.
El premi per a les noves realitats teatrals ha sigut aquest any molt repartit entre creadors que encara no coneixem però que caldrà tenir en compte en el futur, com l’italià Alessandro Sciarroni, l’eslovè Jernej Lorenci, l’alemanya Susanne Kennedy, el rus molt crític amb Putin i el seu govern Kirill Serebrennikov, la israeliana establerta a Alemanya Yael Ronen i el teatre públic de Tallinn Theatre NO99. També hi ha hagut dos premis especials per al dramaturg i Nobel de la literatura Wole Soyinka i per a Dimitris Papaioannou, de qui es va presentar The great tamer a l’últim festival Grec.
El Lear de Corsetti, un director que fa anys va passar per Barcelona, té una bona factura i, tot i estar amarat de fredor, una bona direcció d’actors excepte pel que fa al protagonista. I és que Fantastichini es preocupa més de dir, i diu molt bé, que de transmetre sentiment, de desenvolupar la seva caiguda fins a l’imprescindible patetisme de l’escena de la tempesta. En conseqüència, la seva tragèdia no commou. Els aplaudiments en finalitzar van ser cortesos, però sembla que contagiats de la fredor de l’espectacle.
