Santiago Rusiñol amb una posada en escena minimalista

Després de la festa major d’'Els jocs florals de Canprosa', el TNC segueix recordant Santiago Rusiñol amb una proposta de cambra sobre 'La niña gorda'

Després de la festa major d’ Els jocs florals de Canprosa, el TNC segueix recordant Santiago Rusiñol amb una proposta de cambra sobre La niña gorda, una novel·la reeditada fa tres anys per l’Avenç amb la qual Rusiñol es confrontava amb el Noucentisme d’Eugeni d’Ors i La ben plantada, qüestió que no afecta precisament la funció que se’ns proposa en una cuidada i àgil dramatúrgia de Jordi Oriol, que, a més, és l’únic intèrpret de la història.

La niña gorda és una història grotesca de freaks ancorada en la irresistible atracció del anomenats fenòmens que s’exhibien a les barraques de fira a les acaballes del segle XIX. Potser aquí hi ha l’origen del relat de Rusiñol. El seu fenomen, nascut en un pis del carrer Torrent de l’Olla, menja tant que s’engreixa amb desmesura alhora que empobreix els pares, que no saben què fer i que finalment la cedeixen a un domador perquè l’exhibeixi.

D’històries de freaks n’hem conegut força. Per tant, per sobre de l’argument, l’interès del relat de Rusiñol és en el seu esplèndid maneig de la paraula, del català popular amb neologismes inclosos, i en la pulsió amb què retrata una societat deprimida i cruel amb els que s’allunyen de la normalitat. I de ben segur que és aquest l’objectiu de la lectura del director Xavier Albertí. Una lectura, no obstant, d’un ascetisme més adient amb una sala alternativa, basada en el minimalisme gestual i que no ha modulat prou les inflexions del relat per concitar la vida dels personatges. D’això pateix Jordi Oriol, per altra banda molt precís, així com de la presència innecessària d’una bellíssima pianola de l’època.

‘La niña gorda’

TNC. Sala Talllers

19 de desembre