28/05/2015

Seguir vius encara que res no sigui com abans

2 min

Crític teatralL’eclosió del teatre independent de finals dels setanta va donar a llum unes companyies que de mica en mica es convertirien en el pal de paller del teatre català i van conformar un moviment teatral que, lamentablement, no ha tornat a reeixir. Aquelles companyies han aconseguit sobreviure el final de segle i la majoria segueixen a primera línia tres lustres després d’entrar al XXI. Això és fer història!

No obstant, del que representaven aleshores en queda poc més que el nom de la companyia i uns líders que han perdurat al llarg del temps per sobre de les moltes situacions crítiques que han viscut. El que en un moment va ser una comunió de voluntats i un desafiament artístic s’ha transfigurat inevitablement en unes unitats de producció d’espectacles que, més o menys, repeteixen uns esquemes artístics seguint línies creatives sense gaire risc i adaptades al gust comú. Això té a veure lògicament amb la maduresa dels artistes, que han passat de joveníssims rodamons de fum i espirituosos, a relaxats professionals amb aspiracions burgeses. I consti que no és una crítica sinó una constatació.

Qui menys ha canviat en aquest sentit és el Tricicle, el millor trident de l’escenari, que artísticament no ha fallat mai (aventura novaiorquesa al marge) i pot seguir gaudint de l’èxit amb un croissant de crema i filet amb foie. La Cubana és Jordi Milán i el seu immens teatre popular. A l’altre extrem, Comediants. Ni comuna, ni cooperativa: en queda la marca i el director. D’aquell esperit de la casa de Canet de Mar i La Vinya que va enlluernar Maurizio Scaparro, que els va fitxar per al Carnaval de Venècia, en queda poc. El tarannà sempre positiu i xerraire de l’etern enfant Font. Els Joglars, sense Boadella, han perdut punch.

La Fura dels Baus ha preservat la marca internacional guanyada als Jocs Olímpics. Resten cinc dels fundadors. El teatre furero que els va situar al mapa teatral és avui residual però les troballes de la companyia, com la famosíssima xarxa humana, segueixen apareixent en els molts esdeveniments. Per contra, dos dels directors s’han consagrat amb èxit en l’exquisit món de l’òpera. La història de tots ells s’escriu de mica en mica. I de com eren, en tenim una prova fefaent al llibre que acaba de publicar el director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo, sobre els primers temps de la companyia (ve per trilogia). De fer gires amb espardenyes i furgoneta antediluviana a gestionar dos teatres hi va un món!

stats