Cop d'efecte d'Artur Mas. Josep Maria Flotats tornava ahir a la tarda al teatre que ell va inaugurar fa quinze anys i uns mesos per rebre un homenatge de la Generalitat, la mateixa institució que el va acomiadar després d'uns fets que ja són història i que és impossible de resumir en una columna. Diuen que la reconciliació ha estat treballada durant temps, però que els problemes d'agenda han impedit fins ara la posada en escena. És, sens dubte, una bona notícia però que ha tardat massa a produir-se. Si és cert que Josep Maria Flotats va cometre en el seu moment un pecat de supèrbia, també ho és que van ser Jordi Pujol, el president, i la seva dona, Marta Ferrusola, els que li van adobar un narcisisme innat en els actors -i és més gran com més gran és la seva qualitat-. Flotats era i és un gran actor i un molt bon director.
El que dirà la història. Des de l'infaust 11 de setembre del 1998 han passat pel Govern prou consellers perquè el cas s'hagués mogut abans, tot i les reticències que durant temps Flotats tenia a qualsevol acostament amb aquells que li van fer miques el seu somni. ¿Però fer de polític no és justament acostar posicions i resoldre problemes i malentesos? No estaven per la qüestió. ¿De què servirà aquesta reconciliació? Tot oblidat i anem a dinar a Casa Leopoldo (lloc del món del teatre). Els anys de Flotats a Madrid ja no es podran recuperar. Sortosament algun del seus espectacles han vingut a Barcelona, però en castellà, esclar. Ara li posen una placa al vestíbul de la Sala Gran, però, amb placa o sense, la història, allò que queda i es recordarà als llibres, és que ell va ser l'impulsor i el director fundador del TNC. Un projecte inadequat, arquitectònicament i artísticament. Però això no va ser culpa seva, ja que l'artista aspira al màxim... I corre el risc de passar-se. Cop teatral de Mas però, sobre el paper, una reconciliació massa protocol·lària. Poc teatral. Benvingut, senyor Flotats.
