TEATRE

Stefan Kaegi mira la Revolució Cubana

El director, expert en teatre document, prepara un espectacle a l’Havana

Stefan Kaegi balla al balcó del sisè pis d’una casa de l’Havana que fa molts anys va ser luxosa i ara mostra els signes de la deixadesa i la degradació, com la major part de la ciutat i en particular de Centro Habana, a tocar de la més rehabilitada Habana Vieja. Kaegi balla mentre gira la maneta d’una mena d’orgue portàtil comprat a Rússia.

El director del col·lectiu Rimini Protokoll ha fet una estada a la capital cubana per preparar un espectacle que s’estrenarà al Teatre Gorki de Berlín al març i que és possible que veiem al festival Grec. Un nou espectacle de teatre document que, coincidint amb el 60è aniversari del triomf de la Revolució, exposarà la realitat cubana a través de la història dels nets d’aquella fita històrica i que té el títol provisional de Granma, trombons de l’Havana. Els nets de la generació dels barbuts confrontats amb els mites i les realitats de la història familiar i amb la seva pròpia, en una reflexió sobre allò que un dia, ja fa anys, va suscitar l’esperança d’una societat justa i igualitària.

El repte passa per mostrar una realitat que qüestiona l’estat de les coses en un país on la dissidència està prohibida i perseguida i on la societat viu oprimida, no tan sols per la falta de llibertats, sinó també per la carestia de la vida, els sous baixos (un mestre de primària cobra 21 euros el mes) i la permanent escassetat de productes de primera necessitat. I, mentrestant, el govern es perd en el debat sobre la legalització del matrimoni gai que la filla del totpoderós Raúl Castro, Mariela Castro, ha introduït a la nova Constitució que es votarà al febrer.

El director d’ Uncanny valley (una obra que només tenia un robot a l’escenari i que vam poder veure al festival Temporada Alta), Mnemopark (Teatre Lliure, 2007) i Cargo Sofia (Teatre Lliure, 2008) està acostumat a treballar en territoris conflictius i a lluitar amb la censura, ja sigui a la Xina, l’Uzbekistan o Egipte. Kaegi, que parla molt bé el castellà en bona part gràcies a la seva relació amb l’argentina Lola Arias, no pretén fer cap mena de judici sobre la Revolució, sinó que més aviat vol deixar que siguin els seus protagonistes els que documentalment exposin, il·lustrin d’allà on venen i mostrin la controvertida realitat actual que inevitablement afecta la major part del poble cubà. Entre mojito i mojito mirant la posta de sol a la vall de Viñales, el director lloa el sentit de l’humor que alimenta, com la música, l’ànima dels cubans: “¿Saps per què anomenen Cubana de Aviación la companyia del Vaticà? Doncs perquè surt si Déu vol”.

Evitar provocacions

A l’hora de construir el relat i seleccionar els fragments de realitat o vivències, Kaegi és molt conscient que els seus col·laboradors cubans podrien patir represàlies segons quins fossin els continguts. En conseqüència, busca l’equilibri entre aconseguir un retrat fidel però que alhora eviti les provocacions. Tot i això, dubta si l’espectacle es podrà veure a la mateixa Cuba, com vol el director del Festival de Teatre de l’Havana, Omar Valiño. En un dels assajos, aquest Nadal, hi va assistir el vicepresident de Cultura del govern cubà. “Vam parlar, però no de l’espectacle. Segur que en va prendre notes”, diu Kaegi.