Un artifici molt ben presentat
Va ser amb Calderón de la Barca i aquella accelerada i vitalista versió de La vida es sueño amb el que Calixto Bieito va començar l'ascensió al cel dels grans directors internacionals. Bieito ha volgut tornar al gran autor espanyol amb un acte sacramental, una metàfora de l'existència. És cert que el que va pensar i escriure Calderón segueix sent vigent: la recerca del sentit de la vida. Però el que en el seu temps resumia el món i, en forma d'al·legoria, descrivia la humanitat, no pot tenir avui les mateixes ressonàncies sense una tasca d'aproximació -teatral, esclar- al món global on el naixement determina, com una condemna luterana, el destí de les vides de tants éssers humans.
Bieito ha fet de la seva llibertat creativa una bandera. I és probablement aquesta gosadia el que l'ha situat merescudament on és. Però amb aquest Calderón el director es mostra extremadament respectuós amb l'original, esporgat dramatúrgicament per Marc Rosich i brillantment musicat per Carles Santos. A la fi, l'obra es resumeix entre el néixer i el morir, sense vida al mig, perquè tot està previst. Bieito se centra en la posada en escena. Els tubs d'orgue que jeuen damunt de l'escenari en desordre a l'inici són el caos que, quan l'Autor decideix que el Món li faci una comèdia, s'aixequen per establir un ordre. Una imatge metafòrica, estèticament potent, que, a més, emmarca una funció bàsicament estàtica on només hi ha les paraules, en vers en l'original, de cadascuna de les categories humanes que el Món va creant per ordre de l'Autor. Neixen en una placenta sagnant i despullats, i despullats seguiran ja sigui el Rei amb corona de llautó, el Pagès que remena la terra o la Bellesa sobre la qual cauen flors. Els textos parlats es diuen en alemany mentre que les parts cantades són en castellà. Aquestes parts donen una volada i una emoció que desapareix en els parlaments, per més que els intèrprets hi aportin la seva gestualitat. Al final, llegint els subtítols, es fa una mica avorrit. Qui regna realment a la funció és el Món, Claudia Schneider, per la seva veu, energia i presència escènica. Habitual dels espectacles de Santos, ella és de debò l'artista total.
Calixto Bieito ha fet un artifici utilitzant recursos que li són propis: bon decorat, bona direcció d'actors i amb una mètrica ajustada que, passada la mitja hora, amb una llarga introducció de l'Autor, aconsegueix involucrar-nos una mica. Però a la fi, la revisitació del clàssic no ens dóna gaire més i ens quedem amb el context formal d'una posada en escena impecable.
