Publicitat
Publicitat

TEATRE

‘El carrer Franklin’, una hilarant farsa de Lluïsa Cunillé

Heus aquí una obra que diria que no té res a veure amb el món que al llarg dels temps ha dibuixat Lluïsa Cunillé, probablement la dramaturga catalana més premiada i celebrada però sense gaire sort de cara al públic. Estem segurs que amb El carrer Franklin podrà guanyar el favor dels espectadors, sobretot si té una mica més de recorregut que els quinze dies programats al TNC: és una farsa, una comèdia esbojarrada de teatre popular que funcionaria de meravella a les places les nits d’estiu, com deia un antic i ferotge crític.

El carrer Franklin no brilla pel nivell literari ni per la profunditat argumental, però hi ha molt de teatre. Fa riure amb ganes i no és una bajanada. A Cunillé sempre li ha preocupat la realitat social i com afecta els individus. Aquest cop ha canviat d’estil, barrejant acidesa i absurd en la mateixa proporció i convocant una sèrie de personatges, perdedors -com sempre-, però força friquis, a l’estil Joe Orton, en una història amb gags que beuen tant del Paral·lel com dels Germans Marx.

Al carrer que dóna títol a l’obra ja no hi viu ningú, excepte una neboda de Margaret Thatcher que acaba de recollir les cendres de la tieta -lògicament, tòxiques- (fenomenal Lina Lambert) i una curiosa parella desnonada formada per un transvestit que es dedica a fer de professor de música, cuplés i tangos, especialitat de la casa (genial Xavier Albertí), i el seu marit taxista (Xavier Pujolràs). Arriben aleshores la germana del taxista, una activista d’una ONG amb un sol afiliat (Montse Esteve amb perfil d’Ada Colau) i el governador del Banc d’Espanya (Oriol Genís, impúdic, hilarant). El fregao està servit.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT