13/03/2015

Una emotiva ‘giornata’ en què el temps passa a poc a poc

2 min
'Una giornata particolare' / DAVID RUANO

BarcelonaTraslladar a l’escenari el guió de la pel·lícula d’Ettore Scola Una giornata particolare és tot un repte. I el director Oriol Broggi se’n surt prou bé, si bé la funció no aconsegueix -encara- el tempo precís de la narració. El pas del temps és un element fonamental sobre l’escenari, i és un aspecte que afecta tant el ritme com la credibilitat de les emocions, sentiments i accions que les obres reflecteixen. Això implica que els intèrprets han de mesurar molt bé les paraules i, sobretot, els silencis a l’hora de construir el discurs i aconseguir l’eloqüència d’unes i altres. Més encara en una obra tan intimista com Una giornata particulare.

Diria que Broggi no ha trobat l’equilibri just. Marcant un tempo lent subratlla totes les paraules del diàleg, de manera que no en destaca cap i es perden matisos. Això genera una lentitud excessiva, sobretot a la primera part, cosa que llasta una posada en escena molt fidel a la pel·lícula, des del començament -un fantàstic fos entre la Sophia Loren de la projecció i la Clara Segura de l’escena (sorprenent la seva semblança)- fins a l’escena final, on sona l’himne nazi delicadament tocat al piano. Fins i tot detalls com l’escombra amb la qual Gabrielle al film (aquí Antonietta) salva l’ocell que s’ha escapat.

Dues exhibicions actorals

La mirada de Broggi resulta més sentimental i menys política que al film i ofereix una funció preciosista, delicada i amb encerts indubtables i tan poderosos com el ball i la relació física entre els dos personatges. Molt emocionant i continguda l’Antonietta de Clara Segura, tan diferent de la mare italiana de La rosa tatuada que vàrem veure al TNC. L’actriu fa una gran demostració d’introspecció dels sentiments, potser excessiva per a l’evolució del personatge. Excel·lent la fragilitat de Pablo Derqui. Segur que el rodatge de la funció esborrarà els lleugers desencerts del dia de l’estrena.

stats