Stefan Zweig escrivia fa un grapat d'anys: "Quan pensem en els llibres de Schnitzler, no són pas els personatges el que ens retornen, és sobretot l'atmosfera". Els temps han canviat i també l'atmosfera que David Hare crea a la seva versió de La ronda . Hare en conserva l'estructura: una concatenació d'encontres sexuals per parelles en què un dels intèrprets és rellevat pel següent fins a tancar el cercle amb el primer protagonista.
La ronda va provocar, en la seva època (1920-1922), un escàndol rere l'altre per la radiografia de la societat vienesa i l'exhibició impúdica de les seves relacions sexuals secretes. El director i dramaturg britànic ha traslladat aquesta ronda a la nostra societat. Avui en dia no hi ha lloc per a l'escàndol en aquest tema (o gairebé) i més aviat sembla que l'autor vulgui mostrar-nos com de banalitzades, vulgaritzades, s'han tornat les relacions sexuals: poc més que trobades ràpides, epidèrmiques, buides de qualsevol erotisme en una societat que no sap gaudir-ne més enllà de la satisfacció immediata. Tot i que hi ha alguns canvis en els perfils dels personatges, Hare en conserva la majoria, però els fa contemporanis -la prostituta, l'escriptor, l'actriu, l'adolescent, el senyoret i l'aristòcrata- mantenint l'element de l'engany, la il·licitud de la relació, i tenyint el text de jocs de comèdia.
L'habitació blava és en el fons una obra antieròtica, gens sensual -malgrat que en aquesta producció s'escenifiquin els coits-, que mostra un ventall de personatges emocionalment insatisfets i sexualment frustrats. El muntatge, dirigit per David Selvas i Norbert Martínez, està ple d'encerts per resoldre les trobades sexuals, té un ritme àgil i atractiu. I tot que en cap moment aconsegueix el clímax, la fredor d'aquesta habitació dóna homogeneïtat a la successió d'escenes. Selvas, Àurea Márquez, Nao Albet i Maria Rodríguez aporten credibilitat als personatges i resolen amb brillantor la difícil missió d'il·lustrar la luxúria amb cert realisme.
