Publicitat
Publicitat

TEATRE

Una generació 'ni-ni' maltractada i conformista

Després de visitar el món dels homes grans sense horitzons a l'esplèndida Els jugadors , Pau Miró gira la mirada vers la joventut dels nostres dies a Un refugi indie . Els personatges que imagina l'autor estan tots marcats per la presència/absència de la mare i la inexistència del pare en un context socioeconòmic en el qual no hi ha lloc per a ells. Ni feina, ni amor, ni diners, ni futur. El músic que passeja gossos, l'estudiant de filosofia que no pot pagar l'habitació, el noi que ha robat els diners de sa mare, la cambrera i dos germans que trafiquen amb drogues. Perfils molt semblants per bé que cadascun tingui una variació sobre el tema, del qual només s'escapa el germà gran que té la virtut, al meu entendre, de buscar una sortida a una situació insostenible, encara que sigui fora de la llei.

En aquest conjunt es troba a faltar la indignació, la revolta, la ràbia que busca expressar-se. No, no pot ser que aquest jovent accepti resignadament el paper que els dóna la societat i que tots estiguin aparcats en una adolescència permanent. I és per això que l'obra va decaient. Els joves ens expliquen qui són i on són en un multiespai realista poc adequat -cap un bar, una cantonada i l'habitació d'un hotel-. Però, i després? Miró volia escriure una comèdia trista i diu que li ha sortit més humorística del que es pensava. En el fons, l'autor vol reflectir una situació dramàtica a cop de rialla. Però els perfils es dilueixen aviat. No tenen sang a les venes.

I potser per apaivagar tanta desesperança, Miró s'inventa un final amb una projecció... d'una ingenuïtat increïble, decebedor. Les interpretacions són correctes (Isaac Alcayde, Joan Solé, Andrea Trepat, Peter Vives, Marta Ossó, Jordi Llovet). A la fi, un retrat generacional en el qual falta algun revulsiu vital i teatral.

Els llibres que ens fan grans