Una gran actriu per a una vomitada pretensiosa
BarcelonaLa capacitat terapèutica de l’art no garanteix que el que és positiu per al creador ho sigui també per a la resta. Angélica Liddell escriu des de la incomoditat que li produeix el món i la societat. L’autora converteix la seva angoixa en una arma de destrucció massiva que ha donat notables espectacles, i d’altres de clarament avorrits. Mi relación con la comida és una vomitada frenètica, una denúncia alterada sobre una realitat coneguda però també una mena d’exhibició del calvari d’un ésser de naturalesa pura que no accepta ni un dinar en un restaurant dels que estan de moda amb un col·lega, un home de teatre que gaudeix del favor de la intel·lectualitat i la politiqueria i les prebendes que això comporta. Un text desmesurat d’Angélica Liddell filat amb eslògans radicals i denúncies epidèrmiques però també ple de reflexions que no per conegudes deixen de qüestionar la mateixa naturalesa de l’ésser humà.
Un text d’activisme social que bé podria haver estat escrit per un indignat dels anys 70 que comença amb contundència i després rellisca cap a la confusió i un cert redemptorisme trufat de pedanteria. Si l’espectacle se sosté és gràcies a la descomunal feina i el fort magnetisme d’Esperanza Pedreño, que recorda una mica la gran Blanca Portillo. L’actriu ha mastegat el text i l’ha fet seu. Tant com per encarregar-se de la notable posada en escena. Brilla en la dicció, en el moviment i crea empatia en l’espectador. Pedreño ha buscat com articular i fer comprensible i fins i tot amena la tramuntanada de Liddell. Ho aconsegueix durant tres quarts d’hora plens de ràbia i d’ingenuïtat. Després, l’escudella es fa àcida. Queda el treball sincer, entregat, vibrant i juganer d’una molt bona actriu.
