10/03/2015

La inevitable destrucció del món a mans dels bàrbars

2 min

Crític teatralLa destrucció d’obres del Patrimoni de la Humanitat que du a terme l’Estat Islàmic sembla una d’aquelles qüestions inevitables, com la mort d’immigrants al Mediterrani, com els crims contra la infància. Dia rere dia es rep informació sobre la desaparició de restes arqueològiques amb milers d’anys d’història a mans dels bàrbars. El saqueig del Museu de Mossul. La destrucció del toros alats a Nimrud (Kalak a la Bíblia). L’enderrocament dels palaus i temples de Hatra i de les ruïnes de la que va ser capital d’Assíria, Dur Xarrukin. Notícies que difícilment arriben a la portada de la premsa o a les obertures dels mitjans audiovisuals. La indignació només es mostra en els comentaris dels mitjans digitals. No és una qüestió prou important per provocar reaccions universals. I a més és inevitable.

Pedres impregnades d’odi. D’aquí mil, dos mil anys o més, quan uns éssers de l’Univers, potser la mateixa raça humana exiliada, retornin a la Terra i trobin el cap esmicolat d’escultures gegants o restes de les columnes de palaus i temples... què pensaran de nosaltres? Un enorme tresor del qual no queda res. I aleshores descobriran que a cada tros de pedra hi queden restes d’odi, un sentiment que convertia els terrícoles en feres per a ells mateixos. I sabran que van ser les mans dels homes les que, amb fruïció i goig, van esmicolar la seva pròpia història. Estupefactes, es preguntaran per què. Algun erudit els explicarà que una extravagant creença els va embogir. I els dirà que a la Terra la destrucció de l’altre i la seva cultura era habitual.

I els líders de la Terra? Els historiadors del futur es preguntaran com una civilització suposadament avançada no va poder prevenir ni aturar les accions dels bàrbars. Es preguntaran què van fer els líders de la Terra en aquells moments, i veuran que estaven massa preocupats en altres coses més mundanes i personals. Es preguntaran què van fer els països satèl·lits d’aquella creença, territoris on una dona sis vegades violada és condemnada a la presó per haver divulgat públicament la seva pena, i on la dona no podia sortir de casa sola i l’obligaven a tapar-se tot el cos. I sabran que ni els uns ni els altres no van fer res. Esbrinaran que el tresor es va anar esmicolant dia a dia fins a la destrucció més absoluta i que no va servir de res el clam sord d’alguns. Sembla que el que passava era l’inevitable.

stats