Publicitat
Publicitat

Una ingènua fotonovel·la sobre la identitat

Crítica de ‘Cuando vuelva a casa voy a ser otro’ al Teatre Lliure

‘Cuando vuelva a casa voy a ser otro’ TEATRE LLIURE 25 DE JULIOL

“Al llarg dels anys, un es converteix en un doble de si mateix. Un doble que freqüentment reflecteix una persona construïda sobre un mite que ja no existeix”. Això ens diu el director i dramaturg Mariano Pensotti sobre Cuando vuelva a casa voy a ser otro, un espectacle sinuós que apel·la a un psicologisme molt argentí per revisar aspectes de la pròpia identitat a partir de la memòria, però que, al capdavall, en una demostració de talent, qüestiona satisfactòriament aquesta presumpta reflexió. Pel camí, esclar, hi ha un grup de perdedors força despistats que no saben gaire bé què volen ser de grans i, naturalment, els problemes de parella que les seves inconsistents personalitats generen.

L’obra s’obre amb el misteri d’una cinta de casset amb cançons trobada entre un munt de llibres i proclames amagades, en el seu dia, per un revolucionari dels anys setanta a l’Argentina. És, a més, un cas real vinculat al pare del director. Però la funció no té intriga, ja que tant argumentalment com formalment s’assembla a una ingènua fotonovel·la sobre les il·lusions perdudes i les sorpreses del destí covada amb una sana i eficaç ironia que arriba fins a l’autoparòdia del món del teatre. Un humor que amoroseix els grinyols argumentals i la certament reiterativa tècnica del doble passadís lliscant sobre el qual s’explica el relat i s’instal·len els elements d’un hipotètic museu de tècniques escèniques rudimentàries.

Aquest museu constitueix l’últim capítol de la funció, que es tanca sense cap mena de conclusió sobre l’aventura de l’autor teatral Manuel, que volia reposar un èxit personal -l’únic- de fa quinze anys; ni tampoc la del polític d’extrema esquerra que no ha guanyat cap elecció i que ha plagiat l’obra amb tanta sort que ha arribat a triomfar a províncies. Tant se val, pensem, perquè les històries són el pretext per a una mirada malenconiosa, per moments patètica, sobre el passat i desencantada sobre un present en què sembla impossible qualsevol canvi, no ja personal sinó social i polític.

Els llibres que ens fan grans