TEATRE

Els mapes de la memòria d’‘El cartógrafo’

Crítica d''El cartógrafo' al teatre Goya

Per què serveixen els mapes? A qui serveixen? Quina informació cal posar-hi perquè siguin útils? Perquè no és el mateix un mapa polític que un mapa geogràfic, o que un mapa de carreteres. Doncs bé, Juan Mayorga explora en aquesta obra els mapes de la memòria dels habitants del gueto de Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial. I es tracta d’una de les seves obres mes ambicioses tant pel que fa a l’argument com a l’excel·lent direcció dels intèrprets.

Mayorga torna a l’obscuritat i barbàrie nazi a què va acostar-se a Himmelweg (2002) a través de la història de la dona d’un diplomàtic de l’ambaixada espanyola a Varsòvia temptada per trobar el mapa del gueto que la llegenda diu que va dibuixar una nena. L’obra viatja entre el present d’aquesta dona i el passat d’un cartògraf jueu que amb la ajuda de la neta reconstrueix el que és, el que hi ha i el que passa al gueto durant l’ocupació nazi. La recerca del mapa es convertirà per a la dona en un objectiu que donarà sentit a la seva vida i l’allunyarà del marit.

A la qualitat del llenguatge s’hi afegeix una mirada profunda, compromesa, sobre la condició humana, i tot plegat explicat amb aires de conte en un espai on, a més, es reescriu el teatre mateix. Mayorga prescindeix d’escenografia però no renuncia a moure el seus intèrprets per un munt d’espais simulant accions només amb la gestualitat. És un esplèndid joc teatral en què Blanca Portillo i José Luis Pérez García fan tots el papers de l’auca. I no sabria dir si ella ens agrada més fent de dona trista que busca una memòria extinta o de nena que amagada en un soterrani amb l’avi s’il·lusiona per dibuixar un mapa. Ni si ens commou més l’avi o la perversitat de l’interrogador comunista que amenaça la cartògrafa uns anys després. Gran funció, tot i que potser li sobra alguna escena que subministra informació al meu entendre innecessària.