Ionesco està considerat, amb Beckett, pare del teatre de l'absurd. Poques vegades, cap que jo recordi, hem pogut acostar-nos a Rinoceront , escrita el 1959 i que parla de l'homogeneïtzació de la societat, de la dissolució de l'individu en la massa sense criteri i fàcilment manipulable per qualsevol poder polític, sigui el que sigui. Era i és una crítica a la submissió del ciutadà al poder que reivindica la rebel·lia i la resistència davant el pensament únic.
Les obres de Ionesco estan tocades per l'humor nascut a partir de la contraposició del que són estructures socials "normals" amb fets o comportaments fora de lloc. Situa l'acció en un petit poble francès i al voltant de dos personatges, Jean, l'home com cal, i Berenguer, més o menys alcohòlic, sensible i menyspreat per la seva deixadesa. La tranquil·litat del poble es veu commoguda per la presència d'un rinoceront. O en són dos? És una escena deliciosa, amb personatges tan humorístics com el Lògic, que planteja qüestions sobre les potes dels gats… La progressió de l'obra porta cap a la transformació dels habitants en rinoceronts. El grup ho és tot. El Berenguer és l'únic home immune.
Demarcy-Mota fa una lectura moderna tant en l'espai escènic com en la interpretació, molt física. Vol ser transcendent, una mica al contrari del que creiem que volia l'autor amb la progressió dramàtica del nonsense fins al drama. Així i tot, estem davant d'un espectacle interessant, molt ben interpretat i dirigit amb ímpetu, però li caldria marcar més bé l'humor, sobretot al primer acte. El conjunt té interès i la crítica de l'autor molta actualitat. Val la pena veure-la, tot i les meves observacions.
