El monstre que tots portem dins

BarcelonaLes crisis personals donen molt joc en el teatre. Al capdavall, són part de la vida, i més enllà d’estar lligades a una edat o altra són una constant per als que acceptem el principi d’incertesa de l’esdevenir humà. Petits monstres, de Marilia Samper, és una obra que afronta la crisi dels quaranta i confronta les postures vitals de dues germanes, la Marta i l’Anna, i el xicot de la més petita, el David, un tita bullida, espiritualista i vegà. Però si el conflicte de la Marta és sentimental, el de l’Anna és existencial: encara viu amb el seus pares, es dedica a l’art conceptual i l’únic que té clar és que tot plegat, i ella la primera, és una merda.

Gran personatge, el d’aquesta dona sense pèls a la llengua que qüestiona i es qüestiona, i que passa pel filtre de l’humor la decepció que li genera el món. Malgrat això, és l’única dels tres capaç de somiar l’impossible, tot i saber que això no cotitza a la nostra societat. D’aquest personatge, Vanessa Segura ( L’any que ve serà millor ) en fa una creació en què la naturalitat i la credibilitat es donen la mà, a més d’exhibir una eficaç vis còmica. De fet, ella és qui dóna marxa a la comèdia. Ella és l’antagonista d’una parella immersa en una crisi de parella massa corrent. Ella es qui se’n fot de Déu i sa mare. Ella és en qui l’autora ha posat el millor de la comèdia, mentre que a la Marta (que es divideixen Marta Aran i Mireia Piferrer) i al David (que interpreten David Vert i Jordi Andújar) els dibuixa més convencionals i esquemàtics. Menys atractius.

Marilia Samper (Brasil, 1974) ja ens va sorprendre molt gratament amb L’ombra al meu costat (TNC, 2012) i després amb la direcció de Pulmons (Sala Beckett 2014). A Petits monstres ratifica la seva precisa habilitat per a l’escriptura dramàtica, navegant entre el vodevil i la comèdia esbojarrada, però sense caure-hi. Aquests Petits monstres funcionen.