Després d'aquella poc encertada incursió en el món de Fassbinder que era Petra, la araña y el putón de la abeja Maya (inspirada en Les amargues llàgrimes de Petra von Kant ), que, tot sigui dit, va voltar per tot Europa, Sol Picó torna a un llenguatge menys narratiu, purament abstracte, a Memòries d'una puça -posant títols és un crac-, tot i que ho fa en un context escènic i una atmosfera molt precisa i amb la voluntat d'expressar alguna cosa més que un joc de moviments carregats d'energia.
Sol Picó sobre l'escenari és una bèstia, una meravella d'harmonia, convicció, elasticitat, imaginació. I tot això se'ns dóna amb generositat. El context és el del món d'ara: un lloc deprimit de perdularis envoltats de llaunes. Un món ombrívol i sense esperança que nosaltres podem sentir ara més proper i que és el pa de cada dia en moltes comunitats del planeta. Com es pot sortir d'aquesta misèria, de la depressió moral? Amb humor i joc. Sol Picó explota al màxim el ball a tres amb els seus companys (Valentí Rocamora i Carles Fernández). Sobre uns festius passos de dansa popular compon i descompon diverses figures i piruetes. L'humor ens acosta a la part més entranyable d'aquests éssers una mica beckettians. Gran feina la de Carlos López a la banda sonora, en què la mescla juga sempre a favor del moviment passant del ritme sensual al heavy o a la música electrònica a l'estil Kraftwerk. El final, l'ampolla llançada al mar com a metàfora de l'esperança, patina una mica malgrat l'originalitat i bellesa del solo que Picó hi fa a dins. És una rúbrica efectista, però un pèl ingènua. Pecata minuta per a una creació ideal per a qui gaudeixi amb la dansa i amb una de les creadores amb més poder de fascinació a l'escenari.
