Qui sóc? Qui em penso que sóc? La identitat i el lloc on rau, com es defineix, són els elements cabdals del teatre de Wajdi Mouawad, el creador quebequès d’origen libanès del qual hem vist les magnífiques Incendis i Litoral, part de la tetralogia La sang de les promeses, i el conte per a adults Pacamambo. Seuls és un espectacle unipersonal, però no és el que avui s’entén per monòleg, sinó la conversa d’un home de 35 anys d’origen libanès que prepara, a Mont-real, la seva tesi sobre els solos de teatre de Robert Lepage, amb el seu pare i la seva germana. Una història embolicada amb ombres i projeccions i amb elements autobiogràfics d’on emergeix una reflexió, intrínseca a l’escriptura de Mouawad, sobre els innumerables éssers humans bandejats per la guerra, l’exili, el passat i el reconeixement que tot rau en la infantesa, el paradís perdut.

Seuls té justament en la conversa amb el pare el rovell de l’ou d’una funció amb unes instruccions prèvies, una construcció del personatge i un epíleg plàstic. És en aquest soliloqui del protagonista amb un pare en coma on es plantegen les qüestions fonamentals. La funció, de dues hores, comença de manera estranya i acaba també amb una si més no curiosa performance plàstica de ressons furers, massa llarga perquè remarca quelcom que ja hem copsat força abans.

Wajdi Mouawad és un bon actor i l’espectacle està dibuixat des del ritme i les transicions sobre un text en què la banalitat i la reflexió filosòfica es donen la mà. A les preguntes sobre la identitat caldria afegir-hi les existencialistes sobre què fem en aquest món i quin sentit té la vida. Tot plegat. I és ben cert que aquestes idees també brollen del pensament de l’autor i director, que aquest cop abandona la seriositat dels espectacles citats per introduir notes d’humor i una irònica admiració pel també director d’escena quebequès Robert Lepage, un creador que és a tot arreu però que, quan el busques, ja no hi és, com la cançó de Manu Chao.

La funció val la pena perquè el món de Mouawad i la seva teatralitat són poderosos, i les seves paraules, directes. I perquè, a més del que hem dit, planteja la contradicció entre la necessitat del llenguatge i la utilitat de les paraules per entendre’ns a nosaltres mateixos. Avís: avui és l’últim dia de funció.