Publicitat
Publicitat

TEATRE

Les reivindicacions identitàries de Robert Lepage

887 és un espectacle reivindicatiu que furga en la memòria del director

Robert Lepage és un artista singular que té, entre les seves creacions, els anomenats monòlegs multidisciplinaris com Les aiguilles et l’opium (1991, amb nova versió el 2013) i The Andersen Project (2007). 887 pertany a aquesta línia d’espectacles paradoxals per a un sol intèrpret en els quals Lepage barreja amb gran precisió una dramatúrgia ben cosida, l’alta tecnologia i les eines del teatre més atàvic com les ombres i els titelles.

887 és un espectacle reivindicatiu que furga en la memòria del director, amb retalls autobiogràfics i situat en el context social i econòmic en què va créixer. Hi ha reivindicació i denúncia d’una exclusió social que, lluny de desaparèixer, es radicalitza. Reivindicació de la llengua francesa com a expressió de la cultura d’un poble dins d’un Canadà anglòfil i de les consegüents ànsies d’independència dels quebequesos. I, a la fi, reivindicació irònica de la figura de l’artista.

L’espectacle funciona com un fals flash-back a partir d’una jornada poètica en què Lepage havia de llegir el poema Speak white, de Michèle Lalonde. El poema és una resposta en defensa de la identitat i en contra de l’expressió que feien servir els hisendats per reprimir la llengua criolla dels esclaus a les plantacions.

887 és també la història del fill d’un taxista que vivia en aquest número de l’avinguda Murray del Quebec. Un noi que va obtenir un excel·lent a les proves d’ingrés al col·legi dels jesuïtes però que no hi va poder estudiar perquè, li van dir, l’ofici del seu pare no garantia el pagament dels rebuts. Un noi que va viure la repressió contra l’independentisme i que, amb el pas del temps, s’ha convertit en un director de prestigi internacional. 887 és un espectacle captivador amb una maquinària teatral espectacular i visualment impactant.

Els llibres que ens fan grans