20/11/2018

Els terrors contemporanis de Sergio Blanco

2 min
Una escena d’El bramido de Düsseldorf.

‘El bramido de Düsseldorf’

EL CANAL (SALT) | 18 DE NOVEMBRE

18 DE NOVEMBREAltra vegada la mort. Si dissabte era Alain Platel amb el seu Requiem pour L, diumenge va ser l’uruguaià Sergio Blanco qui va explicar la presumpta mort del seu pare. Presumpta perquè amb El bramido de Düsseldorf Blanco torna a l’autoficció, en la qual es barreja el que és personal de l’autor amb la seva fantasia. Blanco és, doncs, l’autor i el protagonista d’un joc entre la veritat i la mentida, entre la biografia i la ficció que, a la fi, és un mecanisme escènic per apuntar agres reflexions personals.

La música rock i alguns apunts d’humor li donen una pàtina de comèdia, però amaga en realitat un drama gairebé terrorífic sobre les dificultats de les relacions paternofilials, sobre la sexualitat cosificada, sobre les creences religioses i sobre l’instint assassí, ja sigui de l’individu o de la humanitat. Una torturada mirada sense excuses morals i amb ànsia transgressora que inclou una certa -i lloable- ironia sobre si mateix i el seu narcisisme.

L’anècdota de l’obra és ben senzilla: un autor uruguaià que viu a París ha de viatjar a Düsseldorf per feina i decideix emportar-se el seu pare, que l’ha anat a visitar a França i amb qui té una relació poc sincera. L’home patirà un atac de cor i acabarà morint. Són cinc escenes i una recapitulació, en una creació més rodona que la producció madrilenya Tebas Land, que hem vist fa no gaire al TNC amb notables dèficits interpretatius. El bramido de Düsseldorf ratifica la gran qualitat de l’autor, a més de la seva capacitat introspectiva. Blanco manega els jocs temporals barrejant el present immediat amb el present escènic i el passat en una obra que sembla escriure’s a l’escenari en mans de tres magnífics intèrprets que entren i surten dels personatges com si fóssim en un assaig.

stats