La tremenda solitud de l’adolescència

Barcelona‘La tristeza de los ogros’, Teatre Lliure de Gràcia, 7 de febrer

L’adolescència és un període vital conflictiu que, sortosament, passa amb el temps. Almenys per a la majoria de persones. És un trànsit des del lliure imaginari de la infantesa cap a la constreta realitat del món adult. La tristeza de los ogros, del belga Fabrice Murgia, que es presenta en versió castellana al Lliure, es capbussa en el tema amb un brillant i commovedor conte oníric a partir del cas de Natascha Kampusch, segrestada per un home dels 10 als 18 anys, i el de Bastian Bosse (18 anys), que va disparar als companys de l’institut abans de suïcidar-se.

Sobre la base d’aquests dos relats documentats amb el blog del noi alemany i amb el llibre biogràfic de la noia, Murgia transmet el desconcert i el dolor, la solitud, en un cas buscada i en l’altre obligada, que envolta tantes vegades l’adolescència, però també carrega contra el morbo i la inhumanitat del món actual. Res que no sapiguem, però molt ben explicat i expressat. L’obra juga al caire del drama sense dramatismes impostats ni morbo i explorant al màxim el que senten els protagonistes i, cosa més important, mostrant les seves pors i contradiccions.

Com passava a Daral Shaga, l’òpera contemporània que vam veure fa poc al Lliure de Montjuïc firmada pel mateix director, la posada en escena és modèlica, començant per un espai escènic blanc i buit sobre el qual s’obren dos cubicles al mateix temps caus i presó. Seguint pel disseny de llums, l’espai sonor i la utilització de les projeccions pregravades i, sobretot, en viu. Una troballa de la proposta és la narradora vestida de nòvia ensangonada. Una simbòlica composició visual que evoca la mort violenta de la infantesa i que té en Andrea de San Juan una intèrpret magnífica, navegant entre la perversitat d’un follet i la ironia de la intel·ligència. Sorprèn agradablement el nivell interpretatiu d’Olivia Delcán i Nacho Sánchez. Una proposta colpidora.