Les trenta morts de Sergio Blanco

Crítica de ‘Memento mori o la celebración de la muerte’

No sé si la poma en una punta de la taula era metafòrica o decorativa. Era allà quan l’actor, director i dramaturg uruguaià començava la seva conferència autoficcional sobre la mort. I allà seguia igual de brillant, intocada, quan la tancava amb un epitafi. L’obra és un encàrrec de la Sala Beckett, que dedica la temporada a reflexionar sobre la mort amb espectacles, tallers, taules rodones... per commemorar el trentè a aniversari de la desaparició del Nobel.

Una obra escrita al llarg de mesos durant els viatges de l’autor i pedagog i construïda amb trenta impromptus en els quals aboca talent i cultura a parts iguals en un recorregut funerari al voltant del món i d’il·lustres figures de la literatura i el teatre amb menys contingut celebratori del que invoca el títol.

Per a Blanco, l’art és l’única eina per acostar-se a l’experiència de la mort i poder explorar-la; per apropar-se fins a intuir el seu rostre. Una altra cosa és sentir-la propera quan arrenca del teu costat alguna persona estimada i el dolor és tan irreprimible com la ràbia. La mort d’un nen d’onze anys amb qui jugaves, el teu company d’infància, a qui vas fer el primer petó d’amor. L’Adrián, que va volar sense dir-te quina era la foto amb la qual l’havies de recordar. O la d’un amant que se’n va mentre tu escoltes Madama Butterfly a l’Òpera del Caire.

El reconeixement del dolor aliè quan vius la vetlla d’un nen a qui no coneixes allà a les muntanyes andines o la d’un bell jove a les pires funeràries de Nova Delhi.

Però també hi ha gotes d’humor en la mort. Quan recordes les últimes paraules d’Oscar Wilde, moribund en un pobre hotel de París amb una copa de xampany a la mà: “Moro com he viscut, per sobre de les meves possibilitats”. La capacitat d’enfrontar-se a la bella dama quan et mira als ulls com Molière caigut sobre un sofà a l’escenari balbuceja el text d’ El malalt imaginari per acabar la funció.

Blanco és un gran dramaturg però també és un actor carismàtic que fa anar el temps i les paraules, el ritme i les inflexions amb saviesa des d’un càlid distanciament que no renuncia a emocionar-te.