PANORAMA
SALA HIROSHIMA 19 DE JULIOL
Qui ets? Com et defineixes? Quines són les teves senyes d’identitat? Són preguntes fetes a un grup multiètnic d’actors i actrius del mític teatre La MaMa de Nova York, on es va estrenar al gener la nova proposta de la veterana companyia italiana Motus (Enrico Casagrande i Daniela Nicolò), de llarga trajectòria al festival Grec i que va rebre el premi de la crítica catalana el 2017 per MDLSX.
Panorama té un punt d’exaltació multicultural i de reivindicació de no ser d’enlloc. Un joc metateatral que furga en les arrels de la identitat a través de testimonis -reals o no tan reals, això no ho podem saber; en diuen postdocumental -. En conjunt, conforma una biografia col·lectiva del desarrelament dels que, provinents de la Xina, Turquia, la República Dominicana, Uganda..., han assolit una personalitat, fins i tot un nom, que no té res a veure amb els seus orígens i amb la seva cultura primigènia i que, a la fi, només tenen en comú el territori de l’art, el del teatre, en aquest cas.
Una biografia fragmentària i fragmentada però gens innòcua que dissol els perfils dels personatges. Un retrat episòdic que projecta aspectes de l’ànima malalta dels Estats Units, amb una lúbrica referència al president Trump, i que destil·la l’esperit contestatari dels anys 70, amb referències al cinema de Michelangelo Antonioni, a la música de Jim Morrison, a les drogues i al sexe. Tot plegat, servit amb un format audiovisual i una estètica plenament contemporània. Una narració que barreja les gravacions amb els testimonis en directe ( streaming sense parar), les accions performatives en la línia de Rodrigo Gracia i les projeccions de dibuixos o imatges referencials realitzats sobre una taula a la manera de la companyia Señor Serrano. El resultat és atractiu, en alguns moments colpidor, però també deliberadament caòtic, fins i tot confús, de manera que més que un quadre ben definit proporciona imatges aïllades que fan pensar en un puzle sense acabar.
