Tunísia: vuit anys d’una revolució a mitges

Vist des de fora, Tunísia és una excepció estimulant: l’únic país de la regió on va triomfar la revolució del 2011, l’únic estable, l’únic en què la democràcia, més o menys oscil·lant, sembla camí d’assentar-se: com a prova, la Constitució del 2014, la seva llei de violència de gènere, la seva llei contra la discriminació racial, les seves alcaldesses i les seves ministres. És una visió real.

Ara bé, vist des de dins, Tunísia és un país a punt de fer fallida, econòmicament en ruïnes, socialment fracturat, que incuba des de fa vuit anys una nova revolta. El 24 de desembre un jove periodista de Kasserine, una ciutat abandonada i dolguda, va imitar el gest del venedor Mohamed Bouazizi el 2010 i es va calar foc en una plaça cèntrica després de deixar un missatge de protesta contra l’atur juvenil i cridant a un nou aixecament. Abans de començar l’any set joves van fer el mateix amb el propòsit de destruir el seu únic ancoratge a l’existència -un cos superflu- i amb l’esperança màgica de provocar amb el mateix llumí el mateix incendi col·lectiu. També és una visió real.

Quan es compleixen vuit anys de la revolució del 14 de gener que va derrocar el dictador Ben Ali i va sacsejar de dalt a baix el món àrab, el petit país del nord d’Àfrica on visc té poques ganes de celebració. De les dues revolucions que van convergir a la casba a principis del 2011 i van fer possible el canvi de règim -una política i l’altra social-, una s’ha quedat a mitges i l’altra encara espera la seva encarnació material.

Aquesta mitja revolució política -recordem-ho- va aconseguir la seva màxima expressió sota el govern del partit islamista Ennahda (2011-2014) amb l’aprovació parlamentària de la primera i única Constitució laica i igualitària del món àrab i amb l’establiment de la Comissió de la Veritat i la Dignitat, encarregada d’abordar la justícia transicional i portar davant dels tribunals els crims de l’antic règim. Cinc anys després, la Constitució no ha generat l’aparell legal ajustat al seu contingut i les lleis més polèmiques aprovades pel Parlament no poden ser qüestionades perquè, violant el propi text magne, encara no s’ha creat un Tribunal Constitucional. D’altra banda, la Comissió de la Veritat i la Dignitat, que va aconseguir reunir més de 60.000 dossiers de víctimes de la dictadura, va veure sabotejada la seva tasca des del principi i acaba de tancar els seus treballs en l’orfandat més absoluta, abandonada fins i tot per Ennahda, que per pur pragmatisme ha cedit, en aquest i altres terrenys, a les brases vives de l’ ancien régime, reunides en el partit de l’actual president de la república, l’ancià Caïd Essebsi, exministre de l’Interior de Bourguiba.

La mitja revolució política vigent recorda -en un context regional molt més difícil- la molt sobrevalorada “transició democràtica espanyola”. Entre amenaces de cop d’estat, suports de doble tall de la Unió Europea, pressions de l’FMI i moviments de cintura del líder islamista Rached Ghannouchi, el nou marc institucional és el resultat d’un consens pugnaç entre la vella elit de Ben Ali i les noves elits associades al sindicat UGTT i al partit Ennahda. El que hi ha hagut al final és una simple “redistribució de les cartes”, per citar Mohsen Toumi, que ha deixat sense representació la joventut que va treure de les presons els presos polítics i que torna a embarcar-se en fràgils pasteres per intentar arribar a Lampedusa. Sigui com sigui -diguem-ho clarament-, un consens pugnaç entre elits sempre és millor que el govern patrimonial d’una sola família perquè aquesta confrontació elitista obre un espai pròpiament polític on, a més d’alguns drets civils, es podria disputar des de baix la clau de les institucions. A l’espera d’alguna cosa millor, tement alguna cosa pitjor, això és el que a Occident -és a dir, a tot arreu- anomenem democràcia.

Mitja revolució política no està malament per a un país que va passar de la colonització a la dictadura sense solució de continuïtat -i els èxits d’aquesta mitja revolució s’hauran de protegir, sens dubte-, però és poc per a aquesta població socialment exclosa que no es va jugar -i a vegades va lliurar- la vida només per satisfer els drets civils d’una classe mitjana que, en plena crisi, mira ara amb nostàlgia el passat. Amb el dinar en caiguda lliure, una inflació galopant, un atur juvenil encara més gran que en temps de Ben Ali, sense serveis públics elementals a les regions de l’interior, el “consens d’elits” és consens perquè perllonga la mateixa política econòmica que va determinar l’ensorrament del règim anterior: abandonament del camp, deute extern, acords de lliure comerç amb la UE (com l’Aleca, actualment en negociació) i, per contenir les protestes socials, repressió policial indiscriminada.

Quan es compleixen vuit anys de la revolució del 14 de gener, a Tunísia tot va bé i tot va malament. Segueix sent un referent i un exemple; i segueix sent un formiguer i un parrac. De moment la UE mostra molt d’interès en protegir aquest referent i aquest exemple, però fa molt poc -o tot el contrari- per calmar el formiguer i arreglar el parrac. En darrer terme -ho sabem-, si canvien les coses s’oblidarà de la democràcia, fins i tot en la seva versió elitista, com ja s’està fent a la mateixa Europa, i donarà suport a qualsevol govern que asseguri els eixos centrals del “consens” colonial: economia neoliberal i política migratòria.