Irresponsabilitat i canvi de cicle

Hem viscut potser els millors anys d'aquesta cosa anomenada Espanya. S'ha acabat

La paradoxa que revelava diumenge la gravetat de la situació era l'ansietat amb què els dirigents d'esquerres, al llarg de tota la jornada, cridaven a anar a les urnes. Per què es tracta d'una paradoxa? Perquè cridaven els votants a demostrar un sentit de la responsabilitat que els ha mancat a ells mateixos i perquè, en efecte, si el resultat no va ser pitjor va ser perquè votants amb un alt sentit de la responsabilitat van votar responsablement partits que sabien altament irresponsables.

El menys rellevant és que Espanya sigui "ingovernable"; molt més important és que es reveli inviable com a país

A l'abril havíem obtingut el màxim a què es podia aspirar: la treva anhelada després de la patacada d'Andalusia. Un PSOE escorat públicament a l'esquerra havia guanyat les eleccions generals; el PP havia obtingut els pitjors resultats de la història; Unides Podem (UP) havia caigut però no en picat, i Vox, és veritat, havia entrat al Congrés però com a cinquena força política i de seguida, a més, totes les enquestes assenyalaven el seu ràpid descens. UP ens va fer perdre el 2016 l'oportunitat de canviar el país; en els últims mesos, el PSOE i Podem ens han fet perdre l'oportunitat, més modesta i més urgent, de frenar la ultradreta. El PSOE mai va voler negociar amb el que considera el seu pitjor enemic, empès per l' hybris delirant d'un càlcul electoral estúpidament triomfalista. Pel que fa a UP, va regalar el relat i la possibilitat de treva insistint en un irrealista i inútil govern de coalició. El PSOE ha perdut 700.000 vots, i UP, set escons. La irresponsabilitat de tots dos ha obert un esvoranc d'aigua a la línia de flotació de la nostra fràgil democràcia.

Heus aquí la imatge parlamentària d'aquesta irresponsabilitat històrica imperdonable: un PSOE dretanitzat i en descens, una dreta radicalitzada dominada ja per Vox, un UP debilitat i sense recursos, un Més País mínim i desaprofitat i uns partits nacionalistes enfortits que demanen a crits una solució que, amb aquests resultats, s'allunya a tota velocitat. El menys rellevant és que Espanya sigui "ingovernable"; molt més important és que es reveli inviable com a país. Tan rellevant és el resultat de Vox com el dels partits bascos i catalans perquè junts il·luminen l'abisme obert entre territoris i al mateix temps evidencien la impossibilitat d'una sutura negociada. No ens enganyem: el País Basc i Catalunya se n'han anat ja políticament d'Espanya; i, davant aquest desenganxament de fet, que ens hauria de fer reflexionar, la inèrcia imposa el programa de Vox com a única resposta "espanyola": la reconquesta. En una campanya electoral presidida per la sentència del Suprem i el "conflicte català", l'ascens de la ultradreta ha involucrat en les últimes setmanes no només el PP i Ciutadans –pensem en la proposició no de llei aprovada a l'Assemblea de Madrid per il·legalitzar partits independentistes– sinó també el mateix PSOE, traient pit espanyolista amb declaracions incendiàries i decrets lliberticides. Tenir govern o no tenir-ne és menys important que aquest retrocés de vuitanta anys en la composició ideològica del país. El que diferencia Espanya de la resta d'Europa és que aquí la ultradreta s'organitza al voltant de dos eixos temàtics impensables a Itàlia o França: la unitat territorial i la memòria històrica. Vox amaneix el seu discurs, sí, amb temes comuns amb Salvini o Le Pen (xenofòbia, sobirania, proteccionisme econòmic purament retòric) però bona part dels seus vots són en realitat –i això és el que fa por– d'inspiració guerracivilista. Amb independència que es pugui formar govern o no, el nou Congrés marca la fi del règim del 78, però convertint el somni del 15-M en malson. Acaba el règim del 78 i tornem a l'atmosfera preconstitucional del 1975.

Aquest tomb assenyala acusatòriament forces idiosincràtiques: elits i partits irresponsables tant a Espanya com a Catalunya, mitjans de comunicació, la monarquia

Perquè el que ha canviat en poques hores no és el Congrés sinó la societat. Espanya era el país menys homòfob del món, el menys islamòfob d'Europa, el més tolerant i solidari i el més saludablement oblidadís, i semblava, per descomptat, vacunat contra la ultradreta. Hem viscut potser els millors anys d'aquesta cosa anomenada Espanya, en els quals un altre país en potència s'insinuava a contrapèl de la seva història. S'ha acabat. Aquest tomb té molt a veure amb la volatilitat sociològica de la nostra època. Però també assenyala acusatòriament forces idiosincràtiques: elits i partits irresponsables tant a Espanya com a Catalunya, mitjans de comunicació ideologitzats i antidemocràtics, una monarquia del segle XIX amb mentalitat patrimonialista molt bel·licosa. En aquestes condicions, la crisi econòmica i la "revolta antielitista" global havia de produir entre nosaltres una variant "molt espanyola" del neofeixisme; aquesta que es resumeix en els crits de l' "A por ellos" a la seu de Vox diumenge a la nit. Ara ho sabem: el Podem de dretes no era Ciutadans sinó Vox.

Es dirà que tot això existia ja acantonat el PP i Ciutadans i que el que ha passat és que la dreta s'ha tret la careta. D'acord. Però no importava que tot fos una careta per tal que la conservessin posada. Aquesta retirada de caretes és, en realitat, el feixisme, si ho volem dir així: un senyor amb bigoti (figurat o no) puja a una tribuna pública i diu sense complexos allò que tots pensem sense saber-ho. És bo que hi hagi lleis "políticament correctes" i discursos hegemònics que inhibeixin les ganes de matar i les continguin en les costures invisibles de la societat. Abascal ha jugat molt intel·ligentment amb aquesta idea de la "repressió" de les nostres "veritables" creences i valors per part d'una "dictadura progre". Aquesta àmplia regió volàtil de la societat espanyola que no és feixista i que podia inclinar-se en qualsevol direcció –com ho demostra el vot erràtic dels últims anys– ha trobat la seva àncora, amb l'ajuda dels nostres partits i els nostres mitjans de comunicació, i amb el lubricant d'un processisme poc disposat a qüestionar-se a si mateix, en l'Espanya imperial del segle XVI. Espanya, sí, s'assimila per fi a la resta d'Europa però pel seu propi camí. El pitjor no és que es repeteixin les eleccions, és que es repeteixin les històries.