Confuci i l'estat propi: el poder judicial català

El mestre xinès va deixar escrit, amb la seva habitual saviesa (sic.): "Si tens pressa agafa el camí més llarg, ja arribaràs quan sigui l'hora". Amb tota humilitat, estic segur que el filòsof no s'enfadarà pas si manllevo la seva reflexió a l'hora d'analitzar el procés que una gran majoria de catalans hem endegat per assolir un desig tan complex i alhora engrescador com és poder fer efectiu el nostre dret d'autodeterminació i decidir lliurement quin encaix jurídic volem tenir amb Espanya a partir d'ara, vist el fracàs de l'actual estat de les autonomies, en progressiu deteriorament recentralitzador.

Sense contradir, tanmateix, Confuci, crec sincerament que avui ens hem de dir els uns als altres que si tenim pressa cal agafar el camí més curt, però sense caure en el parany de córrer més del compte. És a dir, hem de trobar el punt d'equilibri entre el seny i la rauxa.

En clau d'estricta legalitat, hem d'assumir -sigui quin sigui el resultat i les majories que s'assoleixin en les eleccions del 25 de novembre- que convocar un referèndum sobre el dret a decidir si volem un estat propi dins la Unió Europea és inconstitucional, malgrat que constitueixi un exercici de democràcia directa irrefutable. I ho és atès que -molt em temo- ni el PP ni el PSOE acceptaran reformar la Constitució del 1978, que atorga la competència exclusiva d'una convocatòria com aquesta a l'estat espanyol.

Partint doncs d'aquesta certesa, els ciutadans de Catalunya ens hauríem de preguntar si aquest obstacle legal té prou força per impedir-nos avançar vers l'objectiu final. I la resposta només pot ser una, malgrat els advertiments, insults i amenaces de tot tipus que ja ens arriben des d'arreu d'Espanya. Hem de tenir molt clar que legalitat i legitimitat no són sempre la mateixa cosa. I hem de saber també que la normativa internacional ens empara.

Una llei no és sinó un instrument jurídic adient per regular les normes de convivència entre les persones i els pobles. És a dir, un simple instrument adreçat a un fi mereixedor de tutela judicial. I precisament per aquest caràcter instrumental, totes les lleis són -per definició- susceptibles de ser reformades, derogades o interpretades d'acord amb la realitat social del temps i lloc on han de ser aplicades. Així ho recull de manera clara i explícita el Codi Civil espanyol, un text jurídic gens sospitós de respondre a malicioses intencions separatistes.

Catalunya ha de ser prou llesta per saber utilitzar fins i tot les lleis espanyoles vigents i el marc jurídic internacional i europeu per desmantellar els falsos arguments d'aquells que ens neguen el dret a decidir per nosaltres mateixos. No cal dir que en aquest debat totes les opcions polítiques són igualment defensables: A) la creació d'un estat propi, B) l'evolució de l'estat autonòmic vers un estat federal de caràcter republicà, C) la progressiva transformació de la monarquia constitucional unitària actual en una confederació d'estats lliures associats. L'única que ja no és viable, atès el grau de deteriorament a què han arribat les relacions entre Espanya i Catalunya, és el manteniment de l' statu quo vigent.

En el decurs d'aquesta cursa d'obstacles que sens dubte serà el camí cap a l'exercici del dret d'autodeterminació, permeteu-me que com a jurista esmenti tres fites que per a mi són imprescindibles.

La primera, obrir Catalunya al món i en especial a Europa, de tal manera que quan arribi l'hora de decidir, tots 27 països que formen la Unió Europea coneguin la nostra realitat social, cultural, lingüística i econòmica sense prejudicis, de manera directa i a través d'informació fidedigna, amb l'objectiu de contradir les mentides que de ben segur aniran escampant alguns polítics espanyols.

La segona, preparar amb fermesa el que el president Mas ha anomenat encertadament "estructures d'estat", i entre elles, un poder judicial català independent. Si des dels actuals poders legislatiu (Parlament) i executiu (Generalitat) autonòmics caldrà avançar vers la seva plena sobirania, esdevé imprescindible que també gaudim d'un poder judicial (Tribunal de Cassació) que garanteixi tots i cada un dels drets fonamentals dels catalans, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, la seva llengua, ètnia, religió i conviccions polítiques. La consolidació d'aquest nou poder judicial acabarà, per fi, amb la permanent discussió sobre si escau exigir obligatòriament o no als jutges, fiscals i personal de l'administració de justícia el ple coneixement i ús preferent de la nostra llengua, sens perjudici de respectar sempre les opcions personals de cada ciutadà -no pas dels jutges- d'adreçar-se als tribunals en castellà.

La tercera, deixar clar al govern central que si no autoritza el referèndum vinculant previst en la Constitució espanyola, farem igualment ús del dret d'autodeterminació que ens reconeix la legislació internacional, i en concret l'article 1.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en desenvolupament del qual el nou Parlament de Catalunya haurà de redactar i aprovar la futura llei de consultes ciutadanes. Dissortadament, Espanya no és una democràcia plena com Anglaterra o el Canadà, ni Catalunya tindrà el mateix tracte intern que Escòcia o el Quebec, però els nostres objectius són comuns.

Insisteixo, cal combinar equilibradament seny i rauxa, sense presses però sense aturar-nos. Com deia el poeta, "caminem per poder ser i volem ser per caminar". El poble català s'ha posat en marxa i ja no hi haurà qui l'aturi.

Si ho fem així, no tingueu cap dubte que -tard o d'hora- serem una nació lliure plenament acceptada i reconeguda per tots els organismes internacionals.