Ada Colau, wagneriana?
Ens hem encolauat. La futura alcaldessa de Barcelona és a l’ull de l’huracà, i de la mateixa manera que un servidor es va enriure del seu vídeo rumber ( El run run ), també és capaç d’admetre la dignitat democràtica i institucional amb què Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, es veu amb capacitat d’assumir la capitalitat del consistori.
No hi ha manera de fer-se’n una idea. Barcelona en Comú és una d’aquestes marques blanques que fan venir una mica de vergonya aliena per la seva intranscendència ideològica, però al mateix temps és el vaixell insígnia que ha despertat les ganes de molts electors barcelonins. A Xavier Trias se li han romput els esquemes, i no li queda més remei que admetre que se li han romput els esquemes.
Ara bé, a Ada Colau se li ha de reconèixer que ha sabut adquirir una certa dignitat institucional abans de convertir-se en alcaldessa, i que a banda de certs gestos populistes (això de la samarreta de Movistar fins i tot fa una mica de riure), no se li pot negar que la poltrona ja li està començant a emmotllar el caràcter. Ser la primera edil de Barcelona no és qualsevol responsabilitat, i qui la vulgui afrontar ha de tenir el tremp necessari.
Barcelona ha tingut centenars d’alcaldes, d’un perfil ideològic i d’un altre, sota un règim i sota un altre, i aquesta serà la primera vegada que tindrà una alcaldessa rumbera. Està molt bé i que no decaigui. En els propers quatre anys esperarem a veure si el consistori barceloní es troba en condicions d’acollir el Mobile World Congress o si li costa una mica.
Barcelona, com qualsevol altra capital europea, pot optar entre vendre’s al turisme o esperar a veure si hi ha alguna cosa més enllà. O Paellador o turisme de qualitat, que no ve d’aquí. Vaig plantejar aquesta disjuntiva a un regidor de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, comparant la situació de la capital catalana amb la que fa un munt d’anys que vivim els mallorquins. Em va mirar amb gest irònic i em va respondre: “Benvolgut, Barcelona no és Mallorca”. Tenia raó: no són exactament el mateix eix del món. Però, francament, pel que fa a finances cada dia s’assemblen més. També pel que fa a l’era d’arruïnar-se cada dia fan la mateixa figura. I, finalment, ja que hi som, Barcelona i Palma han estat reiteradament maltractades per una sèrie de governs espanyols que hi han vist la gallina dels ous d’or a preu de patató. Potser és que ens ho hem deixat fer massa fàcil. O potser que ens ho mereixem, qui ho sap. La solució és que tots sabem com sortir d’aquesta situació, però que Ada Colau, que serà alcaldessa de Barcelona el dia 13 de juny, s’estima més marcar-se unes rumbes. No dic que estigui malament, però una solució més resolutiva seria francament d’agrair. ¿Podem esperar-la o serà cosa de la Banda de l’Empastre amb el Garrotín? Jo, si és per opcions musicals tradicionalment barcelonines, em decanto pel wagnerisme. Concretament, L’or del Rin o bé La Valquíria. Riuríem tots molt més, de veres, i seríem més barcelonins que mai.
