El bat de beisbol de Josep Carner va rodar exànime per la gespa del jardí, mentre el seu propietari s’acomiadava d’aquest món. Una vegada extingida la banda municipal i els membres dels GURPS, a la festa d’aniversari del patriarca Feliu Pocapena quedaven amb vida unes cent vint persones, que es miraven el panorama amb un pànic més que comprensible. L’àvia Mercè Pocapena ja portava tres víctimes, i havia quedat clar que, allà on posava l’ull, posava la bala. I parlant de bales, n’hi quedava com a mínim una encara sense disparar.

Inadvertida per a tothom, menys per a l’àvia Mercè, va parlar des de l’altre món la veu del difunt Eudald Pocapena:

-Mercè, ¿vols dir que no n’estàs fent un gra massa? -va preguntar, amb preocupació sincera-. Ja n’has liquidat tres, i amb els que s’ha carregat el col·lega del bat de beisbol ja hi ha uns seixanta-cinc cadàvers al voltant de la piscina. A la meva trinxera aquestes coses també passaven, però al cap i a la fi érem a les Terres de l’Ebre. En canvi, aquí a l’Empordà, un escenari de violència com aquest fa una mica de basarda.

-És el que han votat els lectors del diari -va respondre, lacònica, l’àvia Mercè, mentre s’empassava un altre glop de ginebra-. Aparta’t, Eudald, que això encara no s’ha acabat.

-Dona, jo sóc un fantasma. Encara que em disparessis no em podries fer mal, perquè ja sóc a l’altre barri.

-Doncs millor per a tu -va murmurar l’àvia, abans de tornar a aixecar l’escopeta i exclamar-: tu, no et moguis! On et penses que vas, brètol? (brètol era l’insult més enèrgic que havia après en la seva infància).

La increpació anava dirigida al gendre Colau Arguimbau, que havia abandonat el curucull del pastís d’aniversari i deambulava sense rumb aparent, abillat amb el seu tutú, entre els cossos dels difunts espaventats i els dels supervivents horroritzats, que no gosaven dir pruna.

-No havia d’haver deixat mai el meu paller -repetia, una vegada i una altra, Colau Arguimbau-. Tot era una estafa contra la dignitat del meu país, ho havia d’haver endevinat.

-No és cert, estimat -li replicava, plorosa, Fàtima Pocapena-. Tenim la tíbia de Ramon Llull i el cuir cabellut de Guifré el Pilós. Demostrarem l’existència inefable dels Països Catalans d’ençà del Cretàcic, com a mínim!

-Deixa’m, dona; m’has enganyat -refusava ell, plorós.

L’àvia Mercè Pocapena apuntava la mira de la seva escopeta al cap pelat del seu gendre mallorquí. Estava disposada al que calgués per defensar la seva família, per fraudulenta que fos. Ja tenia el dit a punt de prémer el gallet de l’arma quan una veu va retronar:

-Tot això no serveix per a res!