Allò que paga la pena
Continua el degoteig (més aviat un raig continu) d'advertiments tenebrosos, quan no es tracta d'amenaces llises i pelades, dels principals dirigents governamentals espanyols a propòsit del procés sobiranista català. La consigna, posada damunt la taula en algun consell de ministres d'alguns divendres com aquest d'avui, és clara i ben vigent: aprofitar qualsevol ocasió o acte públic per desqualificar l'aspiració de Catalunya al ple autogovern a base de declaracions tan pomposes, inflades i coartadores com sigui possible. I així tots els membres i membresses del gabinet de Rajoy, dia sí dia també, fan torns (de vegades se solapen i tot) per donar el seu do de pit contra Catalunya i les seves demandes. És com un tren de la bruixa, en què ara surt una bubota i ara una altra per mirar de sorprendre el personal i espantar-lo una mica. Ahir li va tocar el torn al ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que d'un temps ençà es mostra particularment inspirat.
Queden lluny els temps en què Ruiz-Gallardón semblava el simpàtic del PP, i en què molts ens vam arribar a pensar, ingenus, que podia representar algun tipus d'aire fresc dins el principal partit conservador espanyol. Ens imaginàvem, tristos de nosaltres, que fins i tot se'l tenia marginat dins el partit a causa dels seus posicionaments presumptament més avançats que els dels Aznar, Álvarez Cascos, Acebes, Rajoy i companyia. I ell, com a la cançó del patriota Loquillo, somreia i mirava cap al mar, deixant-se estimar. Però duia amagat el millor de si mateix.
I el millor de si mateix ha aparegut quan Ruiz-Gallardón ha accedit a la categoria de ministre, i no precisament de Marina (com deia Fernández Díaz), sinó ministre de Justícia, una cartera de molta categoria i envergadura. Es veu que Gallardón no es preparava, com ens havíem imaginat, per arribar a ser candidat pel PP a la presidència espanyola, sinó que el fet d'ocupar un ministeri ja satisfà plenament les seves ambicions. El seu sostre arribava aquí. I, com que ell mateix n'és més conscient que ningú, ha decidit aprofitar la circumstància per abandonar les caretes i les carotes i anar a barraca.
De manera que, a l'hora d'escometre la noble tasca d'acollonir separatistes i díscols, el ministre de Justícia ha decidit mostrar-se més implacable fins i tot que la resta dels seus companys. I ahir va al·ludir, sense esmentar-lo directament, a l'article vuitè de la Constitució espanyola, aquell que situa l'exèrcit com a garant de la unitat de la nació. Ho va fer, el ministre, advertint que "Espanya té els instruments necessaris per defensar la seva sobirania", i que "Espanya és una gran nació per la qual val la pena de lluitar". Només li va quedar afegir "per la qual val la pena de morir". El més curiós és que, per aquesta mateixa mena de raonaments, cada dia més gent pensa que Espanya és una gran nació de la qual paga la pena marxar-ne com més aviat millor, no fos cas que a algú li agafés per posar en funcionament els instruments de defensa.
